 |
| De El Viajero de las Letras |
Als plafons informatius instal•lats per la Generalitat se'n pot llegir "Feliç 2056". Pels altaveus instal•lats a tots els carrers s'escolta el soroll de coets i petards procedents d'un simulador d'efectes especials. Al cel es divisen les llampades hologràfiques de les explosions. La majoria dels edificis són de parets rectes i llises, sense balcons. La llum dels fanals és d'un intens to ambre. Tot té un aspecte de freda uniformitat. Tot menys una rulot que està aparcada al carrer. Té matrícula del 2006. Sembla que hi ha gent dins.
—¡Desperta ja! ¡Que tens un os a l’esquena! Cal anar a per aigua potable a la font! —es queixa una dona d’uns quaranta, de complexió esquelètica i amb el rostre una mica atrotinat per l'absència d’atencions i de cures.
—¡Ja hi vaaaig! —respon una veu ronca des d'un enorme bony al diminut llit. D'un cop s'alça. És un home de la mateixa edat i aspecte que la seva companya. Deixa anar un sonor eructe mentre es grata el clatell. Badalla i s'estira.
—Creus que els teus pares hauran finalitzat ja? —pregunta l'home.
—No sé. Primer necessito l'aigua. He de preparar la sopa de meduses —respon la dona mentre ell s'introdueix en el diminut vàter—, després quan acabis, vés a l'Oficina de Finalitzacions de la Generalitat —hi afegeix.
—No pots comprar cap altra cosa? N’estic ben tip de menjar marisc! —diu la veu de l’home des del fons de la cagadora.
—¡No! Com no tenim fills l'ajuda comunitària no en dóna més que per a hamburguesa de soja i meduses. El peix natural de viver i la carn sense contaminar és per als que encara treballen. Has treballat tu alguna vegada? —respon ella aixecant la veu.
—¡No! Ja saps que vaig fer mans i mànigues per participar en tots els concursos de la tele. No calia tenir coneixements. No feia falta saber-ne res —respon l'home mentre se sent la remor de la cisterna.
—¡Un dia d'aquests ens expulsaran d’aquest indret! Ja hem gastat la ració de dissolvent orgànic de la setmana i som a dimarts! —Diu ella—, Et passes tot el temps en el vàter —No rep resposta aquesta vegada.
L'individu que ja estava vestit surt del bany afaitat i amb el cabell una mica més endreçat. Agafa de l'altell de la caravana una garrafa d'uns deu litres d'aigua i baixa el vehicle. Dirigeix els seus passos cap a un habitatge que és a pocs metres de la seva autocaravana. La caravana porta ja més d'un any allà. Des que es va quedar sense el dret a la ració de combustible. Els nous vehicles eren elèctrics i el seu era de gasoil, un combustible que feia anys que no se servia.
Mira les finestres per comprovar que no hi ha ningú. Mou el cap i descobreix per fi la desitjada bona nova. Una nota de la Generalitat està clavada a la porta. Es pot llegir: "Habitatge disponible per finalització dels seus propietaris". Des de que el Govern PC (Políticament Correcte) es va instaurar, moltes paraules havien quedat en desús i havien estat substituïdes per d'altres. Cames, ajudeu-me, torna cap a la rulot. Ni tan sols es deté a llegir on serà la cerimònia d'incineració.
—¡Maria! Maria! Han finalitzat! Què dic! S'han mort! S'han mort del tot! Ja tenim casa! Cinquanta anys esperant el moment! Des que vam néixer! —exclama ell des de l'exterior del vehicle.
—¡Però per què crides tant! On és l'aigua? Et creus que ens donaran l'habitatge així? Cal anar primer a l'Oficina! —Respon ella en un to irat—, Vés per l'aigua que avui no mengem! —afegeix i li tanca la porta als nassos.
Ell, capcot obeeix. Camina unes quantes illes de cases fins a arribar en una plaça on en el centre és la font de la Generalitat, custodiada pel servei de seguretat. Està ple de gom a gom. Hi ha una cua de més de seixanta persones, totes elles amb garrafes i altres recipients.
—No sé per a que porten tant estri —pensa ell—, si no donen més que just el mínim de la ració diària.
Decideix no quedar-se a la filera i arriscar-se una mica, així que va a l'oficina de la Generalitat. En l'entrada un enorme plafó indica les tasques que es poden realitzar. Introdueix la seva targeta personal a la ranura que té el plafó i prem el botó corresponent al servei que vol rebre. S'escolta per l'altaveu: "Ascensor 1, planta 6, gràcies." Mecànicament extreu la targeta i es dirigeix a l'ascensor. Una vegada a dalt el rep individu uniformat.
—¡Bon dia! Veig que ve per allò de la finalització. Els seus sogres seran incinerats demà a les onze del matí al Parc del Fòrum. No calia que es desplacés Sr. 3387911344 —diu gairebé d'un cop el funcionari—, està escrit en la nota a l'entrada del domicili.
—Bo, no venia per això, sinó per veure la possibilitat d'adquirir l'habitatge, que crec que encara és de protecció oficial —diu l'home, baixant una mica la veu.
—Vegem... —diu el servidor públic mentre tecleja a l'ordinador—, vegem que tenim per aquí —continua teclejant—, Un moment si us plau —gira el cap i es dirigeix a 3387911344.
—Apa ¡ja el tenim! Miri, Sr. 3387911344, en efecte, l'habitatge és encara de protecció oficial però vostè no té els punts necessaris per adquirir-la. I tampoc no treballa ni col•labora en tasques comunitàries que li permetrien obtenir-ne.
—Però si vaig deixar de treballar i estudiar, seguint al peu de la lletra tot el que anunciaven per la tele. Els dirigents deien que seria "La fi del treball", "El final de l'Esclavitud" —respon irat l'home però l'interromp el funcionari:
—Miri senyor 3387911344, això va succeir fa molts anys. Jo no havia nascut. Comprengui que la Generalitat intenta satisfer tothom. Treballar no és obligatori però tampoc no es pot facilitar l'habitatge a qui no fa mèrits suficients. Jo, per exemple treballo. Serveixo a tots vostès. Col•laboro amb els altres.
L'home llança una mirada desafiadora al "treballador públic" i se'n va sense dir ni adéu. Quan ja és a la porta l'empleat afegeix:
—Si vol, pot intentar el finançament d'un banc. Si vostè és estalviador de dissolvent per a vàter, pot bescanviar els punts d'estalvi que li donen per alguns mesos de crèdit. Consulti-ho al seu banc de confiança.
El nostre home surt de l'oficina pensant que no té cap punt per estalvi de "Sanitrit". A més, és deutor d'aquests punts per excessiu consum. No obstant això decideix entrar al Banc Unificat per veure què es pot fer. Porta ja vint anys sense dormir sota sostre dur. Des que va perdre la seva casa per falta de pagament en el 2039. Es va veure llavors obligat a alternar diferents albergs fins que la Generalitat li va facilitar una caravana deu anys més vella que ell.
Entra en l'entitat bancària pel mateix sistema de la targeta d'identificació. No hi ha ningú en aquell moment. Es dirigeix a una taula on hi ha un empleat d'aspecte molt semblant al de l'Oficina de Finalitzacions de la Generalitat.
—¡Bon dia! Què desitja? —diu l'empleat amb el millor dels somriures.
—Estic interessat en contractar un crèdit per adquirir l'habitatge del número 5 del carrer Lepant —diu mentre lliura la targeta l'oficinista.
L'empleat la introdueix al lector del seu computador mentre prem una sèrie de tecles. La seva expressió canvia.
—Veurà Sr. 3387911344, el seu pare va sol•licitar una hipoteca en el 2006. Aquest crèdit s'anomenava de reagrupació de deutes, segons diu aquí, desgraciadament... està pendent de pagament. Falta per cobrir-ne més del 80% de l'import. Era a cinquanta anys, senyor.
—¡No pot ser!
—Sí, és així. Si vostè es fa càrrec dels pagaments pot disposar de l'habitatge en menys d'una setmana.
—Deixi-ho córrer. No tinc punts, no tinc feina, no tinc diners, sóc un ciutadà normal —diu mentre que s'aixeca i es dirigeix cap al carrer.
—¡Però com s'atreveix a venir a demanar un crèdit un no-treballador no-col•laborador! —l'increpa l'oficinista del banc—, Foti el camp! Paràsit social!
Sense aixecar cap, abatut, passa per la font que en aquelles hores ja està tancada i precintada. Fins al dia següent no podrà tornar a fer cua per a l'aigua. Està prohibit.
Dins de la caravana l'ambient és una mica més lúgubre que de costum. Mengen una cosa difícil de distingir que han tret d'unes llaunes.
—¡Si almenys haguessis fet cua per a l'aigua!
—¡Hi vaig fer cua, però no va donar per a tots! Cada dia és pitjor! La cua és molt llarga —respon ell amb la boca plena com voler fugir d’estudi.
—¡Tant de temps esperant per poder donar una festa! Totes les amigues tenen casa! Els seus marits van estudiar i van aconseguir feines tot i que els llestos com vosaltres se’n fotíeu. Què tinc jo per posar-me? Eh! —es lamenta ella.
—Tant se val que no tinguis res que posar-te si no anem a festes! —diu ell mentre fa un gest de protegir-se d’un possible cop.
—Els esclaus són ells..., que treballen i a sobre han de pagar un habitatge què no gaudiran mai. Nosaltres res no tenim però tampoc no hem de pagar. Això de les teves amigues és pitjor que el feudalisme —afirma ell.
—Quines ximpleries dius ara? Què parles? —respon ella.
—Deia que tens raó amor meu, que cinquanta anys no són res.
—¡Desperta ja! ¡Que tens un os a l’esquena! Cal anar a per aigua potable a la font! —es queixa una dona d’uns quaranta, de complexió esquelètica i amb el rostre una mica atrotinat per l'absència d’atencions i de cures.
—¡Ja hi vaaaig! —respon una veu ronca des d'un enorme bony al diminut llit. D'un cop s'alça. És un home de la mateixa edat i aspecte que la seva companya. Deixa anar un sonor eructe mentre es grata el clatell. Badalla i s'estira.
—Creus que els teus pares hauran finalitzat ja? —pregunta l'home.
—No sé. Primer necessito l'aigua. He de preparar la sopa de meduses —respon la dona mentre ell s'introdueix en el diminut vàter—, després quan acabis, vés a l'Oficina de Finalitzacions de la Generalitat —hi afegeix.
—No pots comprar cap altra cosa? N’estic ben tip de menjar marisc! —diu la veu de l’home des del fons de la cagadora.
—¡No! Com no tenim fills l'ajuda comunitària no en dóna més que per a hamburguesa de soja i meduses. El peix natural de viver i la carn sense contaminar és per als que encara treballen. Has treballat tu alguna vegada? —respon ella aixecant la veu.
—¡No! Ja saps que vaig fer mans i mànigues per participar en tots els concursos de la tele. No calia tenir coneixements. No feia falta saber-ne res —respon l'home mentre se sent la remor de la cisterna.
—¡Un dia d'aquests ens expulsaran d’aquest indret! Ja hem gastat la ració de dissolvent orgànic de la setmana i som a dimarts! —Diu ella—, Et passes tot el temps en el vàter —No rep resposta aquesta vegada.
L'individu que ja estava vestit surt del bany afaitat i amb el cabell una mica més endreçat. Agafa de l'altell de la caravana una garrafa d'uns deu litres d'aigua i baixa el vehicle. Dirigeix els seus passos cap a un habitatge que és a pocs metres de la seva autocaravana. La caravana porta ja més d'un any allà. Des que es va quedar sense el dret a la ració de combustible. Els nous vehicles eren elèctrics i el seu era de gasoil, un combustible que feia anys que no se servia.
Mira les finestres per comprovar que no hi ha ningú. Mou el cap i descobreix per fi la desitjada bona nova. Una nota de la Generalitat està clavada a la porta. Es pot llegir: "Habitatge disponible per finalització dels seus propietaris". Des de que el Govern PC (Políticament Correcte) es va instaurar, moltes paraules havien quedat en desús i havien estat substituïdes per d'altres. Cames, ajudeu-me, torna cap a la rulot. Ni tan sols es deté a llegir on serà la cerimònia d'incineració.
—¡Maria! Maria! Han finalitzat! Què dic! S'han mort! S'han mort del tot! Ja tenim casa! Cinquanta anys esperant el moment! Des que vam néixer! —exclama ell des de l'exterior del vehicle.
—¡Però per què crides tant! On és l'aigua? Et creus que ens donaran l'habitatge així? Cal anar primer a l'Oficina! —Respon ella en un to irat—, Vés per l'aigua que avui no mengem! —afegeix i li tanca la porta als nassos.
Ell, capcot obeeix. Camina unes quantes illes de cases fins a arribar en una plaça on en el centre és la font de la Generalitat, custodiada pel servei de seguretat. Està ple de gom a gom. Hi ha una cua de més de seixanta persones, totes elles amb garrafes i altres recipients.
—No sé per a que porten tant estri —pensa ell—, si no donen més que just el mínim de la ració diària.
Decideix no quedar-se a la filera i arriscar-se una mica, així que va a l'oficina de la Generalitat. En l'entrada un enorme plafó indica les tasques que es poden realitzar. Introdueix la seva targeta personal a la ranura que té el plafó i prem el botó corresponent al servei que vol rebre. S'escolta per l'altaveu: "Ascensor 1, planta 6, gràcies." Mecànicament extreu la targeta i es dirigeix a l'ascensor. Una vegada a dalt el rep individu uniformat.
—¡Bon dia! Veig que ve per allò de la finalització. Els seus sogres seran incinerats demà a les onze del matí al Parc del Fòrum. No calia que es desplacés Sr. 3387911344 —diu gairebé d'un cop el funcionari—, està escrit en la nota a l'entrada del domicili.
—Bo, no venia per això, sinó per veure la possibilitat d'adquirir l'habitatge, que crec que encara és de protecció oficial —diu l'home, baixant una mica la veu.
—Vegem... —diu el servidor públic mentre tecleja a l'ordinador—, vegem que tenim per aquí —continua teclejant—, Un moment si us plau —gira el cap i es dirigeix a 3387911344.
—Apa ¡ja el tenim! Miri, Sr. 3387911344, en efecte, l'habitatge és encara de protecció oficial però vostè no té els punts necessaris per adquirir-la. I tampoc no treballa ni col•labora en tasques comunitàries que li permetrien obtenir-ne.
—Però si vaig deixar de treballar i estudiar, seguint al peu de la lletra tot el que anunciaven per la tele. Els dirigents deien que seria "La fi del treball", "El final de l'Esclavitud" —respon irat l'home però l'interromp el funcionari:
—Miri senyor 3387911344, això va succeir fa molts anys. Jo no havia nascut. Comprengui que la Generalitat intenta satisfer tothom. Treballar no és obligatori però tampoc no es pot facilitar l'habitatge a qui no fa mèrits suficients. Jo, per exemple treballo. Serveixo a tots vostès. Col•laboro amb els altres.
L'home llança una mirada desafiadora al "treballador públic" i se'n va sense dir ni adéu. Quan ja és a la porta l'empleat afegeix:
—Si vol, pot intentar el finançament d'un banc. Si vostè és estalviador de dissolvent per a vàter, pot bescanviar els punts d'estalvi que li donen per alguns mesos de crèdit. Consulti-ho al seu banc de confiança.
El nostre home surt de l'oficina pensant que no té cap punt per estalvi de "Sanitrit". A més, és deutor d'aquests punts per excessiu consum. No obstant això decideix entrar al Banc Unificat per veure què es pot fer. Porta ja vint anys sense dormir sota sostre dur. Des que va perdre la seva casa per falta de pagament en el 2039. Es va veure llavors obligat a alternar diferents albergs fins que la Generalitat li va facilitar una caravana deu anys més vella que ell.
Entra en l'entitat bancària pel mateix sistema de la targeta d'identificació. No hi ha ningú en aquell moment. Es dirigeix a una taula on hi ha un empleat d'aspecte molt semblant al de l'Oficina de Finalitzacions de la Generalitat.
—¡Bon dia! Què desitja? —diu l'empleat amb el millor dels somriures.
—Estic interessat en contractar un crèdit per adquirir l'habitatge del número 5 del carrer Lepant —diu mentre lliura la targeta l'oficinista.
L'empleat la introdueix al lector del seu computador mentre prem una sèrie de tecles. La seva expressió canvia.
—Veurà Sr. 3387911344, el seu pare va sol•licitar una hipoteca en el 2006. Aquest crèdit s'anomenava de reagrupació de deutes, segons diu aquí, desgraciadament... està pendent de pagament. Falta per cobrir-ne més del 80% de l'import. Era a cinquanta anys, senyor.
—¡No pot ser!
—Sí, és així. Si vostè es fa càrrec dels pagaments pot disposar de l'habitatge en menys d'una setmana.
—Deixi-ho córrer. No tinc punts, no tinc feina, no tinc diners, sóc un ciutadà normal —diu mentre que s'aixeca i es dirigeix cap al carrer.
—¡Però com s'atreveix a venir a demanar un crèdit un no-treballador no-col•laborador! —l'increpa l'oficinista del banc—, Foti el camp! Paràsit social!
Sense aixecar cap, abatut, passa per la font que en aquelles hores ja està tancada i precintada. Fins al dia següent no podrà tornar a fer cua per a l'aigua. Està prohibit.
Dins de la caravana l'ambient és una mica més lúgubre que de costum. Mengen una cosa difícil de distingir que han tret d'unes llaunes.
—¡Si almenys haguessis fet cua per a l'aigua!
—¡Hi vaig fer cua, però no va donar per a tots! Cada dia és pitjor! La cua és molt llarga —respon ell amb la boca plena com voler fugir d’estudi.
—¡Tant de temps esperant per poder donar una festa! Totes les amigues tenen casa! Els seus marits van estudiar i van aconseguir feines tot i que els llestos com vosaltres se’n fotíeu. Què tinc jo per posar-me? Eh! —es lamenta ella.
—Tant se val que no tinguis res que posar-te si no anem a festes! —diu ell mentre fa un gest de protegir-se d’un possible cop.
—Els esclaus són ells..., que treballen i a sobre han de pagar un habitatge què no gaudiran mai. Nosaltres res no tenim però tampoc no hem de pagar. Això de les teves amigues és pitjor que el feudalisme —afirma ell.
—Quines ximpleries dius ara? Què parles? —respon ella.
—Deia que tens raó amor meu, que cinquanta anys no són res.
© Manel Aljama maljama
Agost 2007 (octubre 2008)
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.