Algun dia

Va tancar el porta i deixà aparcats tots els problemes pel que quedava de jornada. Baixà les escales amb parsimònia, com si quelcom més fort que les tasques pendents el retingués en aquell forat. Un cop en l'exterior de l'edifici rebí el baf gèlid que anunciava l'hivern. Caminà xano-xano pels illots del parc fins a arribar a la via de sortida l'exterior. Sempre recorria aquest mateix camí, a peu, sortejant els parterres de gespa humits i acabats de tallar. La feble llum dels fanals, distants entre si, junt amb la negror precipitada del capvespre atorgaven al lloc un aire tètric i solitari. En quedaven molt poques finestres que fessin llum. Feia estona que la resta d'empreses del centre de negocis havien cessat la seva activitat, com en una coreografia coordinada, tots alhora. L'individu, sense abandonar la vorera, va accedir al bulevard que li conduïa fins una zona més il•luminada i habitada de la població. Llavors va estrènyer una mica el pas, com si fugís d'alguna cosa. Amb la marxa ferma i constant va avançar en la densa i humida foscor interrompuda regularment pels fanals.

A la ciutat un home es va introduir rabent al seu cotxe. Va encendre el motor i es va alegrar del bé que funcionava l'arrencada en fred. No lligà el cinturó. Ho va fer sobre la marxa, mentre subjectava amb l'altra mà el volant. A la boca portava encara un sobre, probablement algun document per repassar més tard en arribar a casa. Va encendre l'estèreo i sintonitzà una emissora de notícies. Però no li feia atenció, ho havia fet com un acte reflex o potser mecànic. Portava la vista perduda en l'infinit. Afortunadament a aquella hora hi havia poc trànsit i la zona era una mica solitària així que va trepitjar despreocupat el pedal de l'accelerador. Tenia ganes de sortir d'allà. Si hagués elegit un altre camí encara estaria de semàfor en semàfor. En canvi aquí eren unes quantes rotondes i en pocs minuts hauria arribat al seu xalet als afores de la ciutat. La ràdio va perdre la seva sintonia però el xofer no ho va percebre. Continuà sumit en les seves cavil•lacions més profundes. La llum dels fanals es reflectia al seu rostre i el recorrien de baix a dalt; començaven la barbeta i es perdien pel seu front.

El vianant va arribar per fi a l'avinguda principal. Aquí hi havia més llum, encara que la zona continuava sent igual d'avorrida i solitària. Va disminuir una mica la marxa. Potser tranquil•litzat per la il•luminació, perquè li espantés un atàvic por de la foscor. Més calmat, la seva manera de caminar es féu més harmoniosa, amb una altra cadència. Va arribar a l'altura d'un pas de zebra. Sense variar la seva trajectòria trepitjà la calçada. Anava col•locant cada un dels peus en una de les bandes blanques. S'apropava des de lluny un vehicle. El passejant va disminuir la seva velocitat. En arribar a la meitat es va detenir. El cotxe donà una frenada. Van grinyolar les rodes. El caminant, com desafiant es girà cap a l'auto. El conductor que treia foc pels queixals abocà el cap per la finestreta:
—¡S’ha aturat vostè! —li va cridar.
—S'havia d'haver detingut vostè primer —respongué de forma hieràtica el vianant.
Sense abandonar ni cedir en la seva posició va dir:
—Algun dia —i va reprendre el seu camí.
Un calfred va recórrer l'espinada del conductor que gosà dir ni mitja paraula. Reprenguí el seu viatge i no es va atrevir a mirar pel retrovisor.

© Manel Aljama, maljama (novembre 2008)