|
Font Internet |
Havia evitat participar en les freqüents rebel•lions que els seus congèneres protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en el camp. Estava molt content i il•lusionat ja que havia superat la revisió mèdica sense majors inconvenients. Era un premi que ell creia ben merescut. Josef Bronski, a base de vendre entre els seus companys la ració de cigarrets, havia aconseguit ajuntar els dos marcs que costava la festa.
Al barracó número 24 el va rebre el sergent Zimmer, l'oficial al càrrec. Alt, ros i espigat que no se separava d'un mocador de finíssima tela que anava i venia amb freqüència de la seva butxaca a la seva boca. El sergent va comprovar que el número tatuat al braç i el del pedaç que feia les vegades d'etiqueta al vestit coincidien. Amb parsimònia féu la mateixa verificació al seu full de visites i agafà mecànicament els diners que Josef, al qual gairebé ni mirava, li oferia. El visitant tenia els ulls posats al terra. Aixecar la vista en aquell moment hauria estat un acte d'indisciplina potser punible de forma molt severa o potser definitiva.
—Passa A-13021. El teu número d'habitació és la 5 i tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder per fi apreciar la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i la comoditat d'aquell pavelló. No feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats per gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll dels passos. Havien fet separacions que dividien el lloc en habitacions petites però autèntiques. Estaven numerades de l'1 al 10. Totes les portes estaven tancades. No se sentia ni un xiu-xiueig. Va arribar a l'entrada. Pensà obrir directament la porta, sense trucar. Dubtà. Recordà l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Colpejà amb els artells. Va escoltar "endavant". Obrí la porta.
Es va quedar petrificat. Allà hi havia i li esperava María, una dona d'aspecte fràgil i malaltís que hagués anat directament al gas i que segurament va haver d'acceptar la feina malgrat posseir un cos que no era excessivament sensual o atractiu. Tampoc no era lletja i la seva contemplació segurament va despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk que ara els invasors anomenaven Danzig. Allà hi havia i l'esperava per servir-li, María Bronski, la seva germana.
—És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració ja que va pensar que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no podria tenir cap altre moment.
Al barracó número 24 el va rebre el sergent Zimmer, l'oficial al càrrec. Alt, ros i espigat que no se separava d'un mocador de finíssima tela que anava i venia amb freqüència de la seva butxaca a la seva boca. El sergent va comprovar que el número tatuat al braç i el del pedaç que feia les vegades d'etiqueta al vestit coincidien. Amb parsimònia féu la mateixa verificació al seu full de visites i agafà mecànicament els diners que Josef, al qual gairebé ni mirava, li oferia. El visitant tenia els ulls posats al terra. Aixecar la vista en aquell moment hauria estat un acte d'indisciplina potser punible de forma molt severa o potser definitiva.
—Passa A-13021. El teu número d'habitació és la 5 i tens mitja hora —li va ordenar.
Josef creuà el llindar i va poder per fi apreciar la diferència entre les duríssimes condicions del seu cobert i la comoditat d'aquell pavelló. No feia fred. Les parets havien estat folrades de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven tapats per gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll dels passos. Havien fet separacions que dividien el lloc en habitacions petites però autèntiques. Estaven numerades de l'1 al 10. Totes les portes estaven tancades. No se sentia ni un xiu-xiueig. Va arribar a l'entrada. Pensà obrir directament la porta, sense trucar. Dubtà. Recordà l'educació rebuda anys enrere a la sinagoga. Colpejà amb els artells. Va escoltar "endavant". Obrí la porta.
Es va quedar petrificat. Allà hi havia i li esperava María, una dona d'aspecte fràgil i malaltís que hagués anat directament al gas i que segurament va haver d'acceptar la feina malgrat posseir un cos que no era excessivament sensual o atractiu. Tampoc no era lletja i la seva contemplació segurament va despertar més d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada després de la caiguda de la ciutat de Gdansk que ara els invasors anomenaven Danzig. Allà hi havia i l'esperava per servir-li, María Bronski, la seva germana.
—És el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la celebració ja que va pensar que potser seria el seu últim contacte carnal i mai més no podria tenir cap altre moment.
© Manel Aljama (maljama) desembre 2008
2 Comentaris
Els relats d'aquesta fets sempre em deixen una profunda buidor a l'estómac. Són tant reals com cruels. I pensà que encara hi ha gent que nega l'holocaust!
ResponEliminaGermana, filla...
ResponEliminaLa barbarie perpetrada per l'èsser humà pot arribar a uns extrems tan desconeguts com monstruosos.
Un escrit que fa reflexionar , i molt, sobre la condició humana.
Ja saps quina és la meva opinió sobre el tema: visitar els llocs dels crims, els camps de concentració, d'extermini, i no oblidar el què s'hi ha vist.
Salutacions.
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.