 |
| © MGM HAL 9000 from "2001 a space odity" |
Despertà en una habitació d'hospital tot envoltat de gent que semblava conèixer-la i tanmateix es va mostrar distant i esquerp.
—"No em podia negar. Tots em van incitar que ho fes. Però és que ara no sé què era el que havia de fer i no em podia negar. Era el meu deure ciutadà. Déu! No puc recordar més allà d'avui mateix. Ni tan sols no sé què vaig sopar ahir a la nit! No sé. D'on han sortit tots? Per què em miren així? Em fan por! " —Pensà l'individu.
Els presents, que envoltaven el seu llit, es movien com de forma coordinada i competien per amanyagar les seves extremitats. L'home va intentar escapolir-se però el tub del sèrum i unes oportunes corretges no li donaven gaire llibertat.
S’interrompí l'enrenou quan va obrir la porta el cirurgià embotit en el seu uniforme verd difícil d'identificar ja que portava encara gorra i màscara. Agafava amb la mà un portapapers amb l'informe mèdic. El personal entusiasmat va fer un passadís al nouvingut. Amb passos ferms i segurs es va aproximar fins el llit. Mirà amb duresa a l’esquerra i a la dreta per apartar la munió de seguidors. Entrava així més aire a la llitera. Amb parsimònia i cerimonial féu una ullada al portapapers. Va mirar de dalt a baix al pacient que entre expectant i espantat esperava saber notícies.
—Tal com havíem previst l'operació ha estat un èxit. Ja és vostè un ciutadà normal. Quan la cicatriu de l'implant estigui curada del tot podrà anar-se vostè a casa seva. L'estat li està molt agraït —digué esbossant-ne una gran somriure de satisfacció.
Tot seguit es dirigí als visitants:
—Doneu-li ànims. Ja és un més entre vosaltres. Ja és un individu integrat a la societat. Ja no recorda cap dolor ni cap plaer. Doneu-li ànims. Sobretot doneu-li ànims pel gran pas que ha realitzat.
—"No em podia negar. Tots em van incitar que ho fes. Però és que ara no sé què era el que havia de fer i no em podia negar. Era el meu deure ciutadà. Déu! No puc recordar més allà d'avui mateix. Ni tan sols no sé què vaig sopar ahir a la nit! No sé. D'on han sortit tots? Per què em miren així? Em fan por! " —Pensà l'individu.
Els presents, que envoltaven el seu llit, es movien com de forma coordinada i competien per amanyagar les seves extremitats. L'home va intentar escapolir-se però el tub del sèrum i unes oportunes corretges no li donaven gaire llibertat.
S’interrompí l'enrenou quan va obrir la porta el cirurgià embotit en el seu uniforme verd difícil d'identificar ja que portava encara gorra i màscara. Agafava amb la mà un portapapers amb l'informe mèdic. El personal entusiasmat va fer un passadís al nouvingut. Amb passos ferms i segurs es va aproximar fins el llit. Mirà amb duresa a l’esquerra i a la dreta per apartar la munió de seguidors. Entrava així més aire a la llitera. Amb parsimònia i cerimonial féu una ullada al portapapers. Va mirar de dalt a baix al pacient que entre expectant i espantat esperava saber notícies.
—Tal com havíem previst l'operació ha estat un èxit. Ja és vostè un ciutadà normal. Quan la cicatriu de l'implant estigui curada del tot podrà anar-se vostè a casa seva. L'estat li està molt agraït —digué esbossant-ne una gran somriure de satisfacció.
Tot seguit es dirigí als visitants:
—Doneu-li ànims. Ja és un més entre vosaltres. Ja és un individu integrat a la societat. Ja no recorda cap dolor ni cap plaer. Doneu-li ànims. Sobretot doneu-li ànims pel gran pas que ha realitzat.
© Manel Aljama, abril 2009
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.