Secret de dona

Feia una ullada a llibres incunables abandonats a les llibreries especialitzades en llibres usats i d'ocasió del bulevard de Saint Germain. Malgrat això no se sentia estrany, sinó tot el contrari, un distingit cavaller interessat per la cultura. Jove, ben plantat, solter i amb una bona renda no havia de preocupar-se per figurar com la resta de petimetres contemporanis de la seva generació al París de finals del segle XIX. Allà la va trobar o més aviat va creure haver-la trobat. La dona dels seus somnis, alta, espigada i un cutis tan pàl•lid com el ros del seu cabell. Allà, a la llibreria La Ville, a tan sols uns quants i vells volums de filosofia de distància d' ell. Abandonà sobtadament el lloc, gairebé sense saludar l'encarregat. Ell va fer el mateix. Caminà rere dels seus passos. La perdí de vista. Va passar una setmana terrible. I quan ja estava resignat a no tornar a veure-la mai més coincidiren en el ball benèfic que organitzava l'Ambaixador Britànic els primers diumenges de mes. Creuaren les mirades. Es van reconèixer. Sospirà ell. Ella es va mostrar esquiva i inaccessible. Però en aquella època això era normal en una dama. Encara així aconseguí dirigir-li la paraula i arrencar-li, amb cert menyspreu, un trobada per al divendres següent. La setmana li semblà eterna. Arribat el dia acudí al lloc convingut però ella no es presentà. Havia enviat un criat amb una nota. El jove no es va rendir i va seguir al lacai fins a casa seva. Trucà a porta. Ella el va fer passar i li demanà que no en fes preguntes. Va acceptar però suplicà veure-la de nou. Aconseguí una nova cita en un cafè discret, si és que es podria qualificar així, els establiments de la Rue de Comartin, a prop de l'Òpera. No les va tenir totes amb si a causa de la inútil espera i va manar al seu servent seguir-la durant aquell dia. L'assistent li va informar que la seva estimada havia visitat un habitatge de lloguer de la rue de Saint Honoré però que no li semblava un lloc ni molt menys de mala reputació. De tota manera ell pensà que ella ocultava un secret, un secret terrible i cruel. Es turmentà pensant si ella era una d'aquestes dones de lloguer de luxe. Era un mar de dubtes. A la tarda quan es van veure va treure el tema. Ella es va enfadar en saber-se espiada. Va marxar plorant sense prendre res. Ell però, continuà amb la incertesa. Desenganyat decidí partir per a Amèrica. Va estar uns dos mesos fora. A la tornada, penedit tornà a visitar-la, com per demanar perdó. Els criats li van donar la notícia. La senyora havia mort feia dos mesos, just abans que ell partís. Va entrar en una gran depressió, es negà a menjar i morí d'inanició. Ple de llàgrimes es dirigí a les cases de lloguer de la rue de Saint Honoré. Va colpejar al timbre. Va sortir la majordoma a qui va preguntar facilitant la descripció de la dona. Li va explicar que solia venir feia mesos. Ella preguntà si ell era un familiar. Es va atrevir a respondre que era el seu promès. La terrible pregunta va tenir a la fi la resposta més cruel:
—Venia sola, es ficava hores i hores a l'habitació llegint. Pagava les seves factures amb puntualitat. Fa dos mesos que no la veig.

© Manel Aljama (maig 2009)