Gràcies a Déu tot s’ha acabat

Hawley Crippen en 1911 Font: Internet (manipulada elect.)

Amb les màquines a la seva màxima potència el Laurentic agafaria el Montrose en un parell de dies. A bord anava Walter Dew l'inspector cap de Scotland Yard. Anys enrere havia guanyat renom en el famós cas de les prostitutes assassinades de WhiteChapel. Alguns rotatius encara dubtaven de la veracitat del mateix i fins i tot de l'existència de l'assassí a qui mai no li va posar el guant a sobre. Tot i així quan cessaren els crims l'inspector Dew va ser condecorat i ascendit. Ara l'objectiu de Walter era un altre. Els dos vaixells es dirigien, vorejant el Cercle Polar Àrtic, cap al Canadà, però Dew tenia la imperiosa necessitat d'arribar abans. Per aconseguir-ho comptava amb la maquinària del Laurentic, un vaixell més modern i més veloç que el que encara li portava la davantera. A bord del Montrose el seu capità havia ordenat reduir la marxa. Volia així col•laborar amb la justícia. Aliens a aquestes maniobres, Hawley Crippen i Ethel Le Neve que continuava pensant que el cabell curt com un noi no li quedava malament, esperaven finalitzar aviat la dilatada travessia de l'oceà. Una nova vida i, un futur millor, els esperava al Quebec. Per la seva part el Doctor Crippen que estava convençut que els seus profunds coneixements de química li proporcionarien una feina estable i ben pagada al Canadà, encara que no estava tan satisfet dels seus dots de persuasió. Doncs per culpa d'això es trobaven els dos a la nau. Sabia que havia aixecat sospites però ignorava que el van considerar el principal sospitós des del primer interrogatori. Hawley era profundament religiós i era feliç amb si mateix. Creia que havia fet "el que calia" i no tenia res a témer; "Déu proveirà" es deia sempre abans d’anar al llit. S’introduí la mà a la butxaca davantera de la seva americana. Tocà convulsivament una vegada més el potet d'aconitina que s'havia dut per si les oracions no assortien efecte en el moment de lliurar-lo de qualsevol mal. Ethel, enamorada i aliena als tempestuosos pensaments del seu promès, gaudia del viatge. Faltaven tan sols quatre jornades per arribar a la seva destinació. Tenia la sensació que el trajecte s'allargava, que les jornades es feien eternes. Es va consolar pensant que el capità volia que el passatge gaudís així de les belleses polars que normalment els ciutadans europeus no tenen a l'abast de la seva vista. Quan es va anunciar que en menys de vint-i-quatre hores es començaria la maniobra d'atracada al port del Quebec, Dew va respirar alleugerit i Ethel es va omplir de joia perquè el creuer li havia suposat molts mareigs i regurgitacions. En aquell mateix matí l'embarcació es va detenir en alta mar. Ningú no sabia res. Es va manar pels altaveus que tots els viatgers romanguessin als seus camarots. Del Montrose es va obrir una escotilla i es va deixar caure una escala per la qual la policia del Canadà va poder abordar la nau. Els rebí el capità que va ser qui els va conduir al seu objectiu. Dins el doctor Crippen i Ethel desconeixien el que passava. Sentiren colpejar la porta amb insistència. Es va aixecar i va obrir. Davant es trobà de nou amb Dew que no va necessitar presentar-se. El va ensenyar l'ordre de detenció:
—Queda vostè detingut, se l'acusa de l'assassinat i esquarterament de la seva esposa Cora Crippen. Vam trobar les restes al seu domicili el dia després de seu fugida.
—Gràcies a Déu tot s'ha acabat —respongué el Doctor Crippen mentre posava instintivament la seva mà a la butxaca per comprovar si encara disposava del potet...

© Manel Aljama (maig 2009)