El moment
Havia defugit les freqüents revoltes que els seus afins protagonitzaven malgrat l'estricta vigilància que hi havia en tot el camp. Estava molt content i il·lusionat per haver superat la revisió mèdica sense més entrebancs. Josef Bronski, es creia digne del premi. Havia venut les racions de tabac de tot un mes per reunir els dos marcs que costava la festa. El sergent Zimmer, abrinat i ros pàl·lid com tots els seus, era l’oficial al càrrec del barracó 24. En contrast, els cabells arrissats i el prominent nas de Josef no podien amagar el seu origen. El militar duia a la ma un mocador blanc de finíssim lli amb el que feia viatges constants de la boca a la butxaca. Josef es va aixecar la màniga del pijama. El sergent va comprovar que el número de deu dígits que el visitant duia tatuat al braç coincidia amb el del pedaç que feia d'etiqueta al vestit de ratlles. Duia també al braç l’estrella de David, formada per un triangle groc, el color que havien triat pels hebreus, amb la punta cap amunt, i un triangle blau amb el vèrtex cap avall, que indicava la condició d’immigrant. A més, una estreta banda horitzontal verda a sobre de l’estrella l’atorgava el grau de KAPO. Això li donava dret a alguns privilegis sobre la resta de reclusos. Com si es tractés d’un meticulós cerimonial, el guardià, va fer una sèrie d’anotacions en el full de visites. A continuació i sense mirar-lo, agafà mecànicament els diners que Josef li oferia. Aixecar la vista hauria estat considerat un acte d’indisciplina, probablement punible de forma molt severa o tal vegada definitiva.
—Passa
3846296220. El teu número d'habitació és la 5; tens mitja hora —li
va ordenar.
Josef
creuà el llindar i va poder apreciar per fi la diferència entre les
duríssimes condicions del seu cobert i l’aparent comoditat
d'aquell pavelló. No hi feia fred. Les parets havien estat folrades
de vellut vermell i els ulls de bou que feien de finestres estaven
tapats amb gruixudes cortines del mateix color. El terra tenia una
moqueta una mica més fosca que esmorteïa el soroll que feia al
caminar. L'estança estava dividida amb envans que si bé no
arribaven al sostre permetien tenir petites i autèntiques
habitacions numerades de l'1 al 10 i separades per un únic passadís
central. Totes les portes eren tancades. No es sentia ni un
xiuxiueig. Va arribar davant de la número 5. Pensà obrir
directament, sense trucar. Dubtà. Recordà per un moment l'educació
rebuda anys enrere a la sinagoga. Donà uns breus cops amb els
artells. “Endavant” cregué escoltar. Obrí la porta.
Es
va quedar esmaperdut. En un llit minúscul l'esperava Maria, una dona
d'aspecte fràgil i malaltís, amb un cos poc atractiu, que
segurament hagués acabat en el gas; capaç però de despertar més
d'una sensació entre planyívola i compassiva. Va ser capturada
després de la caiguda de la ciutat de Gdansk i que ara els invasors
anomenaven Danzig. Atònita com ell, Maria Bronski, la seva germana
seguia al llit.
—És
el moment —va dir Josef que no dubtà pas de continuar amb la
celebració doncs pensà que potser seria el seu últim contacte
carnal i mai més no en podria tenir cap altre, de moment.
© Manel Aljama ( versió setembre 2009, revisat 2011)
- Manel Aljama
- Escriptor, Comunicador, Coach de comunicació, edició i tecnologies de la informació.
3 Comentaris
Tot seguint uns bons consells i recomanacions torno a publicar un relat del mes d'abril però amb uns quants retocs que li calien però que amb les urgències m'havia deixat de banda.
ResponEliminaManel
Ja deia jo! :)
ResponEliminaNo m'esperava el final, m'has sorprès.
ResponEliminaPer causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.