L’enigma Poupardin

font internet Louvre cap el 1911

L'inspector cap de la Policia de París, Gerard Poupardin estava plenament satisfet rebent les felicitacions dels presents a la festa que gairebé podia dir-se que es feia en el seu honor. S'havia reobert el Saló Carré del Museu del Louvre, el que es dedicava a la pintura italiana del segle XVI. En aquesta ocasió estava engalanat amb cintes amb els colors de la bandera de la "République". Va rebre no només elogis per part del prefecte de policia sinó també del mateix Armand Fallières el president de la "Troisième République", ja que el cas s'havia convertit en un tema d'estat. Els operaris de neteja també havien estat convidats a la festa i a més havien estat condecorats. Aprofitaren l'ocasió per substituir el vi dolent de les seves habituals borratxeres per l'exquisit champagne de la celebració. Hi havia el doble de vigilància d'un dia normal potser no pel quadre que havia tornat sencer al museu sinó per la presència de diputats i altres càrrecs temorosos de deixar-se veure en públic sense cap protecció. Tot eren afalacs per a Gerard Poupardin. Se l'equiparava amb un heroi nacional, ja que havia tornat la "Mona Llisa" intacta i havia detingut Vincenzo Perugia, el principal sospitós del robatori. A totes les converses es comptaven anècdotes de l'eficaç treball de l'inspector, de la seva astúcia en donar amb el parador dels malfactors i de com detingué la banda. —I com sap vostè que el detingut no és el fanàtic italià i el pintor de parets que diu ser, sinó un home de palla al servei d'un falsificador de renom com es diu? Què feia un home com ell en poder d'una llista amb els set més importants compradors d'obres d'art robades? Gerard! Com pot demostrar que en tot aquest temps el falsificador no va poder fer fins a set còpies, potser més, de l'original i, haver-nos tornat una falsificació junt amb el desgraciat de Perugia? —I com pot provar tot això? No és més que un rumor. Jo potser, no pugui provar amb total exactitud el meu argument, però vostè Gaston, tampoc el seu. No m'amargui la festa si us plau. Brindem pel nou any 1912.

© Manel Aljama (maig 2009)