 |
| © Foto Manel Aljama |
Un comerç de queviures,
tenia tot el que era necessari per sobreviure.
Un sastre coix, teixia molt bé, deien.
Una botiga de confecció,
sempre el tracte personal.
Un estanc,
en venien retallables també, treballs manuals els anomenaven.
Un fuster que era excombatent, dels que van guanyar la guerra i que estava casat amb una catalana;
es feia dir ebenista i evidentment, era ebenista.
Una perruqueria,
com sempre, la perruquera es deia Mari Carmen.
Una farmàcia,
sempre amb bata blanca
Dos mecànics,
un d'ells planxista
Un altre comerç de roba, de gèneres de punt,
hi anava de fira en fira
Una sabateria,
el sabater era de Terol.
Un forn
i a prop, una acadèmia, "de pagu" en deien, una botiga de televisors (l'amo desaparegué abandonant la família), un basar i un innombrable nombre de bars.
No estava pavimentat i no n'havia gaire llum.
D'això, ja no en queda res.
El carrer és solitari,
amb voreres amples i asfaltat
i la llum és d'estalvi, de color groc.
Ningú passa pel carrer.
El carrer és mort.
© Manel Aljama (desembre 2009)
6 Comentaris
Recuerdo perfectamente todo lo que describes porque yo llevo toda mi vida en ese barrio. El sastre cojo era cliente mío de la barbería hasta que una mañana de domingo estaba cargando el maletero de su coche en la carretera de Barcelona, casi llegando al ambulatorio de San Félix y frente al restaurante chino, cuando otro vehículo que circulaba hacia Tarrasa se lo llevó por delante. Murió en el acto ante la presencia de su hija.
ResponEliminaTodo va cayendo, como hojas muertas de otoño, los barrios envejecen, desaparecen para dar lugar a hábitats nuevos, nuevas gentes y costumbres diferentes que nada tienen ya que ver con lo que conocía uno de niño. Es la evolución natural de todas las cosas.
Siempre adelante, adelante en una carrera sin fin y sin siquiera imaginar hacia donde.
M'ha agradat aquesta descripció, amb ironia i nostàlgia alhora.
ResponEliminaHi ha tants temes per poder escriure, que no ens els acabarem mai, perquè cadascú veu la realitat amb la seva memòria original.
Olga Xirinacs
Un poema maravilloso que inspira reflexiones profundas. Gracias por compartirlo. Un abrazo
ResponEliminaHola Manel:
ResponEliminaEl temps va passant i les coses canvien
Però en el indret de la nostre memòria, sempre quedan aquells records, que es vàren gravar de vegades sense adornarnos.
Jo que visc a Valencia, en aquest moment m´enrecordo de l ´Auca del Sr. Esteve del carrer Petrixol i de la sala Parés.
Això s´en diu morrinya.
M´ agradat aquesta entrada teva.
Et saludo cordialment desde Valencia. Montserrat
Aquest inventari de carrer sembla que aviat va desapareixent i és una llàstima...
ResponEliminaSi els carrers s'abuiden i nomès queden oficines de banc, el carrer, sí, és mort.
Salutacions!
Gràcies pels bons desitjos i el poema (ah! jo el trobo potent, no fluixet!)
ResponElimina"...el carrer és solitari amb voreres amples i asfalt i la llum és d'estalvi, de color groc. Ningú passa pel carrer. El carrer és mort" M'agrada molt l'acabament.
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.