La darrera carta d' Alice

La velleta parlava mentre dormisquejava o potser que dormís mentre parlava. La néta romania immòbil. No estava molt segura del que acabava d'escoltar. La seva àvia s'havia expressat amb la veu baixa, mussitant. “Esperaré que es dormi per a sempre”, decidí la noia mentre s'asseia en una butaca. L'habitació era acollidora encara que sense luxes. La llum era tènue. Aquell casalot en Kent era modest, a pesar que amb les rendes obtingudes per la venda de la mansió londinenca i la subhasta del manuscrit, la dona podia haver adquirit quelcom una mica millor. Potser si no hagués perdut dos fills en la guerra s'hagués donat més luxes. Això era el que pensava la néta mentre vigilava si la octogenària encara respirava.

Quan va exhalar el seu últim hàlit l'hereva pujà a les golfes. Aixecà la tapa d'un bagul. Apartà alguns vestits i allà estava, una llauna metàl·lica que podria haver contingut galetes. La va obrir amb cura. Era el petit tresor que només ella coneixia de boca de la difunta. Allí estaven intactes les cartes no enviades de la seva àvia. Va sentir un calfred. Va poder més la curiositat. Acostà els seus dits tremolosos amb cura, tenia por que no anés a esguerrar aquella relíquia. Trià una fulla a l'atzar, la primera. Es va posar a llegir en veu baixa:

“Estimat Charles:
No sé com començar i tampoc on ets ara. Espero que et trobis bé. M'agradaria que poguessis llegir aquesta carta, però Déu, tu i jo sabem que això és impossible. Fa ja més de quaranta anys que no hem tornat a parlar. Però avui noto que aviat arribarà la meva hora. Sí, i tal vegada qui sap si ens tornarem a veure. A l'altre costat del mirall. Com tu vas escriure. Encara recordo la primera vegada. Era un mes d'abril... ho recordo amb claredat, però no és un record meu. És el que els meus pares em van explicar. Sí, va ser un dia 25 i de l'any 1856. Charles, tenia quatre anys! Jo només em recordo de la teva mirada captivadora. Dels teus llavis i del teu poder d'atracció. Fins llavors no havia més home en la meva vida que el meu pare. Tenia quatre anys, Charles. Ho sents Charles? Tan jove que era per descobrir l'amor! Bé jo no sabia tampoc llavors què era això de l'amor. Per què vas deixar d'escriure'm? Jo creia que m'estimaves. Però jo era molt jove. Era molt nena. No saps quant vaig odiar aquell maleït manuscrit. Jo era la teva fada, vas dir. Després em vaig casar. Saps? I vaig tenir tres fills i els vaig perdre a tots. Però sempre vaig seguir pensant en tu. Ara sento que és la meva hora i només puc dir-te, una cosa que tu vas saber des del principi.
Teva per sempre Alice Liddell”

La noia retornà el paper a la capsa. La va tancar i la va embolicar en un tros de tela. Baixà les escales i va decidir que el secret moriria amb ella.

© Manel Aljama (agost 2009)
Fotografia Alice Liddell per Charles Dogson (Lewis Carroll). Domini Públic