El comentari de Gregorio Peces-Barba,
un dels pares de la Constitució, sobre Catalunya -va deixar caure en
un congrés a Cadis, de manera distesa i humorística, que a Espanya
potser li hauria anat millor haver optat per quedar-se Portugal en
lloc de Catalunya en les guerres del 1640- no pot ser bandejat com
una simple anècdota perquè és simptomàtic d'un procés que ve de
lluny. Sobretot constata el desacomplexament. Sobretot constata el
desacomplexament d'un cert nacionalisme espnayol que amb moltes dosis
de mala educació exhibeix sense embuts una falsa superioritat
colonial. Peces-Barba no és el pitjor exponent d'aquesta espècie
que els darrers anys ha fet cada vegada més abismal la distància
emocional entre Catalunya i Espanya, però potser sí un dels més
significatius. Tot plegat mostra el resorgir d'una visió tancada i
mesetària de la història espanyola (en què Castella és l'únic
protagonista important) per part de polítics i intel·lectuals que
fins fa poc es veian obligats a dissimular en pro de consens en pro
del consens constitucional. Peces-Barba -que se ha acabat disculpant
sense ganes- marca una distància prepotent entre el que ell
considera “nosaltres”, els superiors, i els “altres”, els
“catalans” que van haver de sotmetre per les armes. Quan ho
remeta amb referències al fet que per obligar els “altres”, els
catalans, a quedar-se a Espanya se'ls ha hagut d'anar “bombardejant”
de tant en tant, el to humorístic és doblement ofensiu i més que
dubtós. Tot i això, les paraules de Peces-Barba tenen una part
positiva: expliquen la història tal com va ser. Les tropes
castellanes van sufocar la revolta catalana i la monarquia hispànica
va entregar la Catalunya Nord a França. Sense voler-ho l'emèrit
catedràtic ha reconegut que Catalunya és un subjecte històric amb
tots els ets i els uts, com a mínim al mateix nivell que Portugal.
Ara bé, Peces-Barba hauria d'explicar perquè nega a Catalunya la
condició de nació, que sí li reconeix a Portugal. ¿O és que
només Castellla pot decidir qui és nació o no?
Editorial del Diari ARA Editorial 29-10-2011
2 Comentaris
Jo penso que és una cosa ben bona que reconeguin en públic el que en privat ja saben encara que no ho volguin admetre, doncs no els interessa, esclar... Per molt que llegeixin piosmores i companyia, la història és la que és i arriba el dia en que la veritat -encara que hagi estat tacada per la falsedat de les conveniències del colonitzador- surt a relluir lliure de disfresses imposades. Per tant, jo no em sento ni tan sols dolguda per allò dels bombardejos amb que ens amenacen, queden ben retratats... ells duen l'imperialisme aferrat als gens... a nosaltres -n'hi deu haver encara que dubtin?- no ens queda altre camí que no sia el de la llibertat... aviam si els polítics catalans s'alcen dels seus escons i comencem a refer la nació.
ResponEliminaGràcies!
Violant, estic totalment d'acord amb el que dius jo només sóc partidari de no donar publicitat de franc i alhora empipar-nos perquè això els agrada. Ja sabem com pensen. Ells però no menysprean que cada vegada l'indepentisme tingui més seguidors.
ResponEliminaPer causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.