Ara,
quan sembla que això de les lletres i les humanitats és cosa de boixos
perquè no és rendible, em recordo quan hi era just el contrari, fins hi i
tot una moda. Llavors, Montserrat Roig era el que es deia, una
escriptora compromesa, una escriptora que escrivia en clau de dona. I en
aquell temps això no era fàcil. No ho era por motius polítics, ara
tampoc és fàcil i a més de motius polítics, econòmics...
Vaig
descobrir-la a través dels articles d’aquell “El Periódico” al que he
estat fidel un munt d’anys, fins que he descober que ja no era “el meu”.
Encara conservo retallats i una mica grocs, els artícles on llavors
ja reflectia el que ara anomenem “violència de gènere”. En recordo un
que parlava d’una trista cadena que començava en l’empresa, arribava a
la dona i acabava en el fill petit que donava puntades al gat...
Després
“Ramona adéu”(1972), la vida de tres dones de tres èpoques diferents.
Tant si s’ha llegit “Les hores” com si no, el trobarà molt interessant.
Fragment de l'agulla daurada
Poema: Mort a Ravensbruck
© Manel Aljama (novembre 2011)
Foto portada de les primeres edicions en butxaca (el Kangur)
2 Comentaris
Hola Manel.
ResponEliminaCom aquell que rés han passat 20 anys que se la va endur, aquesta enfermetat de les dones,¡mare meva!.
Jo a casa tinc llibres de´ella.
Saps fa temps també li vareig dedicar crec que Un parell de posts en el meu blog.
Va que lluitar molt per l´igualtat i els drets de la dona.
Una abraçada, Montserrat
Sort que sempre hi ha gent que fa coses difícils en temps difícils: són els qui obren pas, com va fer Montserrat Roig al seu moment.
ResponEliminaPer causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.