La Nadjat i el Jaled havien passat la
nit ballant al ritme que marquen els cors encesos i apassionats. Aquella humil
cabana de pastors, abandonada al bell
mig del desert, lluny de famílies i de lleis, els havia servit de niu d’amor. Hi
van trobar tot el que podien desitjar: un sostre, una taula amb un plat, un
petit fogó de gas i un jaç on estimar-s’hi. El lloc tenia una sola estança i
dos petits forats que feien de finestres.
La foscor de la nit havia atorgat també
una mica d’aixopluc als amants. Va arribar l’alba i amb ella, una remor creixent que venia de
lluny. S’apropaven. La llum dels sol els va tornar a la realitat. Els havien
trobat. Ells, encara estaven despullats, esgotant la flama del seu amor.
La remor esdevingué cridòria quan la
gent va envoltar la barraca. Les pedres que llençaven van entrar pels forats
que feien de finestres. No hi havia vidres per trencar i els rocs van fer blanc
a la carn nua dels amants. Van agafar la flassada per cobrir-se. L’aiguat de pedres es va desplaçar cap a la
porta de fusta. Els cops eren cada cop més forts. Es van mirar. Les pedres
devien ser cada vegada més grans. Jaled comprengué que no hi havia més opció
que donar la cara. Potser així, aturaria la tempesta.
Va obrir la porta. No va poder tancar-la
darrere seu. Es va trobar amb les barbes del cap local dels talibans que, amb
un Kalashnikov, el va encanonar al pit. Els homes anaven armats. Hi havia també
dones, vestides amb burca i amb les mans plenes de pedres. Un còdol li va partir
la cella dreta i un fil de sang començà a baixar galta avall. El cabdill va
aixecar la mà va aturar l’inici d’una lapidació.
Un grapat d’homes van entrar dins la
cabana i van arrossegar l’amant fins a deixar-la als peus de Jaled. El públic, en veure-la nua, la va escridassar.
L’apedregaren. El caporal talibà no va fer res aquest cop. La Nadjat va creuar
els braços per intentar defensar-se. No va poder i es va deixar caure a terra
en posició fetal.
El cabdill aixecà de nou la mà, aquest
cop però, sense èxit. Va disparar una ràfega a l’aire. La pluja de pedres es va
aturar. Va agafar la noia pels cabells i els va ensenyar la seva cara
ensangonada. Va aparèixer un home gras i amb la gel·laba bruta com un fardell.
Feia fila.
—Aquesta dona és meva. M’ha traït. Sóc
el seu marit! —digué.
Li va escopir. La cridòria es va
desfermar un altre cop. Va fitar al noi i va renegar alçant els braços, com
pregant a déu. La gentada va tornar amb els crits. Un dels armats va encanonar Jaled.
L'espòs burlat va fer les seves
últimes paraules tot dirigint-se al noi:
—Ha arribat l’hora!
Els van arrossegar fins al cobert del
darrera.
Es va sentir una ràfega de metralladora.
Els amants, però, s’havien donat la mà abans
de l’execució.
La xaria s’havia aplicat.
Aquest conte està inspirat en fets
reals ocorreguts el 2009 al nord del Pakistan
Versió actualitzada d'aquest relat en la revista LaTortugaAVUI i en la plataforma de l'Aixeta amb subscripció: https://el-viatger-de-les-lletres.aixeta.cat/ca/posts/ha-arribat-lhora
© Manel Aljama (abril 2009 – gener 2012 - novembre 2015)
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.