No jugueu al cementiri d'Olga Xirinacs

“Eli, Àngel i Pep, veient el cel tan fosc, van decidir que anirien al cementiri. Els agradava ser allà en dies com aquell, quan els xiprers sòlids i punxeguts semblaven foradar els núvos perquè polgués tinta. Enfilats als nínxols buits dels pisos més alts, es cridaven a través de les parets primes, i feien senyals picant els petits envans i escoltant. Però només sentien la remor del vent i a les branques i el parrupar de les tórtores a la punta dels xiprers”.

Premi Sèrie Negra 2002 amb el següent jurat: Miquel Fañanàs, Francesc González Ledesma, Andreu Martín, Emili Rosales, Rafael Vallbona

M'agrada per molts motius: per com està escrita, pel record del periòde tan especial que va dels 11 a l'adolescència i que avui s'ha trencat enviant els nens de 12 a un institut. M'agrada pels finals de capítol, per la ironia, per les descripcions, breus, precises. Podria omplir el bloc.

Dels finals dels capítols:

• “Pero quedava el seu violoncel a la ciutat, i era com si fos ell mateix”.
• “Els nens s'imaginaven com devia ser sentir a la pell una d'aquelles bèsties dures i agressives, i s'esgarrifaven de pensar-ho”
• “en algun lloc havia de ser...”
• “... no jugueu al cementiri”

De les descripcions:
Els cementiris, les tombes
La de la violació a través dels ulls dels nens.
El menjar i el veure dels mariners.
Descripció dels menjars, quasi tots mariners.

Si teniu temps, us la recomano per llegir. No cal córrer, el temps t'atrapa sense remei.

“No calia córrer, que el temps t'atrapava sense remei”