La paparra

De bon principi ja fou un monstre. Prengué partit a favor de la vida per pura obstinació i pura dolenteria.

És clar que no es decidí com ho fa un adult que, per a triar entre diferents opcions,  esmerça la seva major o menor intel·ligència i experiència. Fou una decisió vegatativa, com quan una mongeta sembrada decideix si ara ha de germinar o és millor que romnagui tal com està.

O com aquella paparra damunt de l'arbre que no li ha demanat a la vida sinó una hibernació perpètua. La petita i fastigosa paparra que forma una bola amb el seu cos gris plom per a oferir al món exterior la menor superfície possible; que fa la seva pell llisa per tal de no secretar res, per tal de no transpirar ni una mínima part de si mateixa. La papara que es fa extraordinàriament petita i insignificant perquè ningú no la vegi i la trepitgi. La solitària paparra, que s'arraulaeix, cega, sorda i muda, en el seu arbre i no fa més que ensumar, ensumar durant molts anys i a algunes milles de distància la sang dels animals errants que ella mai no podrà abastar per les seves pròpies forces. La paparra bé podria deixar-se caure. Podria deixar-se caure al terra del bosc, arrosegar-se un parell de mil·límitres per ací per allà amb les seves sis potetes diminutes i deixar-se morir sota el fullam, i Déu sap que no seria una llàstima. Però la paparra, entestada, caparruda i fastigosa, resta arraulida i viu i espera. Espera fins que l'atzar més improbable li dugui directament sota l'arbre la sang en forma d'animal. I només aleshores abandona la seva reserva, es deixa caure i esgarrapa, forada i mossega la carna aliena...

Fragment de «El Perfum» de Patrick Süskind
Editorial  Columna  Traducció ( Judith Vilar)