Els reis de la telebrossa dels noranta i primera quinzena
del segle XXI, molt abans d'aquest èxit, eren en bona part, un grapat de
marginats, carn dels escassos serveis socials d'aquella època. Eren, per dir-ho
d'alguna manera, el geperut anomenat rei del carnaval. Però entre un exemple i
l'altre, hi ha una gran diferència: el geperut no guanyava diners pel seu
"càrrec", mentre que els famosos de la tele s'omplen les butxaques
explicant les seves misèries als espanyols que com deia Machado, tenen el cap
buit.
La llei de televisions privades i la posterior engegada no
va significar un avanç en la diversitat informativa i d’oci. Tot el contrari,
els mitjans es van abocar a l’espectacle amb un “tot s’hi val” en una
competència cega per despertar els més baixos instints. Un exemple va ser el
tret de sortida amb el lamentable cas d’Alcàsser, molt representatiu de
“l’Espanya negra” que hem conegut sempre. No va ser un cas aïllat, i allò va
ser el començament d’una època de retrocés de cultura, drets i llibertats,
adobant el terreny a una febre d’or fet amb misèria i merda per dir-ho ben
clar. No debades la llei que regulava en Espanya les televisions privades es va
aprovar el mateix any que la reforma educativa que relegava les humanitats a la
mínima expressió. Això, ho explica tot.
No ha acabat i no ha minvat. Els mitjans privats i públics
ja no parlen tant de misèries particulars, parlen de Catalunya i del procés.
Això sí, sense convidar cap defensor del procés i amagant-li qualsevol notícia
del judici al membres del procés (febrer de 2019) o que vingui de mitjans
internacionals.
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.