Falsa democràcia

El context

El procés català ha servit per a constatar que la democràcia espanyola és una falsa democràcia. Mai ho ha deixat de ser, falsa. Quan escric això, el judici ignominiós contra càrrecs electes catalans per complir el seu mandat, per posar les urnes a disposició de qui els va votar, no s’ha aturat. A l’exili tenim gent que ni tan sols ocupava càrrecs de responsabilitat i fins i tot un raper.

La Constitució Espanyola de 1979 va portar la majoria d’edat, el drets de vot i ser candidat,  així com el reconeixement dels partits polítics. Aquesta llei, però, dit en paraules d’un catedràtic de dret com García de Enterría: “és molt rígida per a poder adaptar-se als temps”. I així ha estat. Si bé, es va legalitzar el PCE, els assassins del règim van quedar “perdonats” i van conservar tots els seus càrrecs, tant en la justícia com en el món de l’empresa. Per exemple, als anys dels “Planes de desarrollo” els càrrecs cessants eren recol·lectats a l’INI, i avui dia, en empreses de l’IBEX 35. No em creieu?   Un parell d’exemples:

On era Martín Villa en 1976? Era Governador Civil de Barcelona. On és ARA? És conseller a ENDESA, empresa que té el monopoli energètic d’Espanya.

On anava un ministre cessat en temps de Franco?   A RTVE o a la SEAT. On van ara?  Al consell d’algun banc o aterren en una empresa de l’IBEX 35.

La transició o la rendició?

El sistema muntat a la mort del dictador és un calc de la “Restauración Borbónica” del segle XIX i una molt mala còpia del sistema parlamentari britànic. No debades, els anglesos porten segles de tradició democràtica de la que Espanya està mancada.

El Partit Comunista legalitzat a la transició es va desfer en vot “útil” cap el PSOE, el nou partit liberal de la II Restauració Borbònica. A Catalunya el primer que es va desfer va ser l’Assemblea de Catalunya. Quina casualitat!

A Catalunya es pot dir que fins 1992 hem tingut una democràcia de més qualitat que a la resta d’Espanya. Els primers alcaldes de 1979 venien del combat, d’associacions de veïns, de col·lectius antimilitaristes, de grups de dones, del món intel·lectual, etc. Això es va aturar, si més no, alentir quan els sociates van anar a la recerca del feixista Samaranch.  Els Jocs Olímpics van posar a Barcelona en el món, mentre que el COI va canviar les normes per evitar que Catalunya sense estat hi podés participar... Amb Samaranch al capdavant del COI i de la llavors La Caixa.

I entre 1988 i 1992 independentistes com Núria Cadenes van estar empresonats. No feia molt que Pilar Miró havia tingut problemes amb la justícia militar per la seva pel·lícula “El crimen de Cuenca”.

Després de les olimpíades, molts alcaldes del 79 es van retirar. Van ser substituïts per homes de partit, sense cap experiència pràctica en els problemes de la ciutat, sense viure a ciutat. Tinc un bon record de l’OMIC (Oficina Municipal d’Informació al Consumidor) on vaig treballar i també el tinc com a usuari. Es defensava el consumidor. En canvi, al 2004, amb els ajuntaments en comunió amb les empreses de telefonia, els bancs, les elèctriques vam veure que els consistoris no eren els nostres, que com passa en la faula, la granota havia estat bullida a foc lent.

Els noranta de les olimpíades ens van portar també les televisions privades, la destrucció del model d’emissores de ràdio locals i la reforma educativa. D’això en parlaré en un altre bitllet.

Sense cultura democràtica

La democràcia ha retrocedit. Hi ha poca cultura. Un substrat franquista de ment simple que vol tenir tot senzill: “Alguien que mande”  o “ Cumplir a ley“. Pateixen quan han de triar perquè els és fàcil haver de triar entre PROHIBIT i OBLIGATORI.

No us puc convèncer. Pareu esment a la vostra escala de veïns (si és que en viviu). No recordeu notes redactades en castellà i amb faltes amb perles com “Queda terminantemente prohibido”.

(c) Text Manel Aljama, 11 de maig de 2019
(c) Fotografia publicada a http://www.diariopublicable.com/especiales/2992-la-noche-mas-triste-en-la-vida-de-los-personajes-de-quino.html
Per a saber més: https://diario16.com/por-que-espana-no-es-una-democracia/