La ràdio que es fa ara

La ràdio transmetia cultura i informava

Situació actual

La ràdio actual pateix audiència minvant i envellida amb professionals sense experiència i mal pagats. Ofereix graelles idèntiques i amb continguts irrellevants que tenen com a referent la televisió i el safareig. Són a més un exemple de mala educació i respecte tant per oïdors com per a convidats. Molts esports i poca música. Cultura escassa, en píndoles. 

Les graelles i la programació actual

Les emissores de ràdio tenen graelles gairebé idèntiques amb contingut ple de safareigs i banalitats. La mala educació envers l’oïdor és constant: parlen sense escoltar o tallen la intervenció de qui parla, i no em refereixo a una tertúlia política.

Un dia qualsevol en una emissora convencional: magazín matinal que comença a primera hora amb metralladora de notícies que es repeteixen com un carrousel, a seguir, tertúlia  política i resta de notícies i seccions fins el migdia que és el moment d’humor ximplet i resta de safareig. Migdia amb esports i alguna tertúlia. A la tarda, un altre magazín semblant al del matí, però amb un toc més personal, amb més humor (és a dir imitacions sovint barroeres i repetitives que tenen com a referents coses que surten per televisió). Quan acaba el magazín de tarda, més esports fins la nit que hi tertúlia i més esports. Els esports no hi falten, ni en els programes específics ni els butlletins informatius horaris. La matinada es deixa per repeticions o per magazins per a gent gran si es tracta d’una emissora pública.

Pel que fa a la radiofórmula, aquí tindríem les antigues emissores especialitzades, el panorama és igualment decebedor. Hi ha emissores dedicades a la música disco, la dels 80 i la de clàssics anomenats “de tota la vida”. Però són pures repeticions. Ho fan amb automatitzadors de ràdio amb la mínima presència humana. Amb un patró molt simple que fa que en algunes emissores es repeteixi el mateix tema cada hora.  Si té algun locutor, acostuma a ser un jove remunerat amb salari base que la única informació que facilita és la que troba a internet i com a molt al Viquipèdia.
No és només significa un retrocés cultural. És una pèrdua clara de llibertat.

Quan va començar aquesta situació?

Anunci de Catalunya Ràdio de 1932

La Llei de 1988 de televisions privades va equiparar les emissores de ràdio amb les televisions.  Va obrir a la porta dels mitjans de comunicació als inversors sense escrúpols. La llei a l’empara de “la llibertat” deixava els mitjans a mans de l’intrusisme sense un mínim d’ètica. En la memòria col·lectiva tenim aquella cadena que feia espectacle de fets luctuosos.

Fins llavors, les emissores d’OM (Ona Mitjana) eren anomenades “generalistes” i les de FM (Freqüència Modulada) eren emissores especialitzades en cultura i música temàtica. Totes dues freqüències rebien ingressos de la publicitat. Tot s’ha de dir, a la FM escoltàvem molta menys publicitat. Així, aquella ràdio dels seixanta, setanta i vuitanta, era ràdio de servei, que informava i divertia alhora.

Amb l’entrada del capital sense escrúpols es va produir la mort de la petita empresa. Les emissores eren simples “postes” de les cadenes amb seu a Madrid que passaven a controlar les emissores. Van arribar els acomiadaments massius i les emissores privades locals van desaparèixer.

Molts professionals van buscar refugi en les emissores municipals. Aquí, però, el panorama no era molt millor. Les emissores municipals eren sovint un altaveu del partit dominant al consistori. El cas de COM Ràdio de la Diputació de Barcelona és un exemple. Si bé, tenia bons professionals i era “de servei”, sovint era una font de propaganda del partit que ha dominat la diputació des de 1979. Al mateix temps i en aplicació de la llei, les emissores municipals, paguen al director, algun tècnic i res mes. La programació local es fa amb personal voluntari, sense remunerar.

I internet?

Aparell SANYO 1975-1979

No funciona entre la gent gran. La gent gran segueix fidel als aparells de ràdio tot i que tingui un telèfon intel·ligent.

És evident que es vol controlar tot. La televisió per ones hertzianes és ja digital a nivell europeu. La ràdio tal com la coneixem, aviat serà història i rebrem tot per Internet.

Manel Aljama (setembre de 2019)
Publicat al número 82 de la revista La Tortuga Avui