Les oportunitats perdudes

(c) La matemàtica de la història

Sóc pessimista i veig a Espanya una repetició de patrons que ja es van donar a Alemanya ara fa un segle. Uns representants que no es dignen a renunciar ni que sigui a les dietes i ni tan sols dediquen unes paraules o un minut de silenci de respecte per les víctimes no fan més que sembrar rebuig popular. D’això, penso que l’extrema dreta de corbata en prendrà bona nota. I amb una massa d’ignorants i aviat, famolenca, tindran aplanat el camí cap al poder. 

A mans d’Espanya anem pel pedregar. Les pimes patiran la mala administració de la pandèmia. El 84% de l’economia de l’estat és de pimes, però, la pime és l’emprenedor, és Catalunya!  Ens trobem al bell mig d’una “tempesta perfecta”  amb un model econòmic que agafa el pitjor de l’ultraliberalisme econòmic. No oblidem que a l’estat, a més de privatitzar, segueixen cobrant-nos impostos directes e indirectes. Lleis com la de lloguers (sortida d’un “gobierno de izquierdas”) o la d’hipoteques en són un exemple de com poden frenar qualsevol iniciativa d’autoocupació.

No hi ha lloc per la sorpresa i amb el judici als nostres representants, molts han comprovat el que era evident: que només hi havien fet un maquillatge, els justos per ingressar al Mercat Comú, però de fons seguia sent la mateixa estructura administrativa de la Restauració Borbònica. Per cert, el “manual” que es lliurava als soldats espanyols al 1984 seguia parlant de la cop d’estat del 36 i del dictador com a “necesarios” y “salvador”. Ignoro si han adaptat el text però sospito que no.

La vam cagar

La frenada al procés en el moment més inoportú. Amb els jordis a la presó no calien més presos. Hagués estat un punt de lluita, una taca per Espanya per exemple: detenir a casa seva a la Presidenta del Parlament. Sens dubte hagués estat una bumerang que hagués esclatat a Espanya. Acatar i acudir al tribunal va ser acte de rendició. 

La segona cagada va ser l’endemà de les eleccions imposades del 21D o més ben dit, el canvi que va experimentar Roger Torrent quan va ser amenaçat. 

I l’estratègia lògica, necessària i comprensible de lluitar i reclamar la llibertat dels presos no ha servit més que per donar a l’enemic més força i seguretat. Perquè ha estat l’única estratègia? Els nostres representats no van tenir davant l’exemple del dilema del tramvia i van creure que el poble no els seguia i calia acatar llei de l’estat. Que consti, que als nostres representats empresonats, de moment, no els atropellaria cap tramvia. És una metàfora. El fet, però és que el bloc de partidaris de l’estat propi es va dividir, uns es van dedicar a fer autonomisme i els altres a “salvar els mobles” i fer burocràcia per por de ser il·legalitzats. No m’agrada la burocràcia inútil que engoleix les idees mentre fa bullir l’olla.

Conclusió

Els de l’estat són i seran previsibles. Amb un exemple de futbol, els hem donat la pilota i el control del partit. Ens hem conformat mirant-nos el melic i llepant-nos les ferides. Hem obviat i oblidat massa d’hora el poder que encara tenim

Hem perdut el temps compartint en xarxes socials totes les bajanades (per dir-lo d’alguna manera) que sortien dels seus mitjans. Calia? Calia donar-veu a l’enemic i amagar qualsevol intent de resposta intel·ligent per part nostra, només pel fet de tenir un grapat d’empresonats?  Us imagineu la mitificada “Résistance” oblidant l’exiliat De Gaulle i llepant les ferides pels que anaven als camps de concentració en els trens sense sostre?  

Sunzi (datat al 400 abans de l’Era Comuna) va dir a l’Art de la Guerra: “Els soldats mai han de seguir les ordres d'un general capturat per l'enemic”

Ens n’anem sense remei al 2029, any de la desaparició d’Espanya que va preveure Alexandre Deulofeu, però teniu en compte que això no estava garantit, depenia molt de l’actitud i fermesa dels catalans.

© Manel Aljama 7 de maig de 2020
© imatge: Matemàtica de la història, FAQ sobre la disolució de l'Imperi Espanyol