Sense pla B

Mirava els informes que cobrien tota la taula. L’assistent va entrar sense picar a la porta. Duia un altre plec amb més i més paperassa. No tindria temps per prendre cap decisió ni en un mes. Allò no tenia ni cap ni peus.

Aviat tot s'acabaria. Havia confiat tant en aquell projecte que no havia previst un pla B. La seva única sortida era una mena de cortina de fum, però no en trobava una opció que fos vàlida. El projecte ja era una cortina de fum i El Consell ho sabia.

Ningú no podria fer-li mai cap retret. Ningú que no fos del Consell. La resta de ciutadans eren ben ignorants de tot el que feien i desfeien els del consell. Les eleccions lliures ja feia temps que havien passat a la història. Des de la darrera pandèmia l’Ordinador Suprem triava la composició del Consell. Feia servir un algorisme que interpretava un qüestionari que havia de ser complimentat pels ciutadans. Una de les diferències era que no tots els ciutadans tenien dret a aquest qüestionari. Rebre’l significava haver estat un bon ciutadà productiu i sense cap sanció.

Ell havia fet tot de la millor manera possible. S’havia enfrontat a inspectors i subinspectors. A ciutadans amb cert pes, aspirants a ser membres del Consell qui sap quan. Tothom havia estat molt crític amb aquell projecte. Havia tingut més de tres missatges des del Consell. Tenia clar que els enemics s’havien multiplicat des del moment que aquell grup d’inútils havia sabut el què, el com i el quan. Ella va tirar endavant, però. Va «creure» que comptava amb el suport del Consell.

La professió, com deien, anava per dins. Ho va creure, però no ho havia entès bé. No tenia el suport del consell. El van deixar fer perquè pel Consell, tant els era que anés bé com que anés malament. Ells ja prendrien la solució que seria encertada. I el seu cas, mai seria un error del Consell, sinó d’una peça del sistema que cal substituir per una altra que funcioni millor. No, no va preveure un pla B.

Almenys, la població mundial havia minvat en els països que la seva estratègia havia designat com «prescindibles». Ell consell, però, pensava d’una manera diferent. Abans que ell posés en marxa el seu pla, els enemics ja l’havien venut la sang. Amb tota probabilitat, serien aquests enemics qui ocuparien el seu lloc si el pla acabava per fracassar.

Lluny, però dels objectius fixats i sense cap suport per part del Consell li calia jugar bé les seves darreres cartes. Però no acabava d’escatir què calia fer. Es tractava d’una partida que es jugava entre ell i els seus enemics. L’àrbitre d’aquesta disputa era El Consell.

Juliol seria un mes propici si s’afanyava. Havia llambregat el calendari de la seva pantalla. El mes de juny a punt d’acabar. La malaltia s’havia escampat pertot. Molts ciutadans morien, però ningú no protestava. Es jugaven els punts de la seva renda universal i el dret d’utilitzar els béns del mort. La nova normalitat havia generalitzat el reciclatge. Així tots els estris passaven dels uns als altres a mesura que el seu cos perdia la vida.

Maldava perquè la seva idea, que no es podia anomenar pla, sortís guanyadora. Després d’una nit tancat al despatx revisant totes les normes Fonamentals, les ordres Secundàries i els codis menors. El conjunt d’aquestes normes i ordres constituïen la política de NovaCiutat que de fet era el programa de govern de l’Ordinador Suprem. Ningú no havia introduït cap modificació des de la darrera revisió de l’any 2092.

Aleshores tot va es va capgirar. Quan va introduir la targeta d'identificació, el sistema no el va reconèixer. Un lacònic missatge de resposta deia «Empleat donat de baixa des del 30 de juny de la 2121». Provà amb les empremtes i també amb l’ull. Res, els traïdors havien fet bé la feina. El mes de juny no havia estat propici. Havia d’haver previst un pla B que fes responsables de tots aquells traïdors que havien estat molt més ràpids que no pas ell.

Primer acròstic confinat

© del text, Manel Aljama (maig 2020)

© imatge cedida per airfocus on Unsplash

Publicat al núm 89 de la revista La Tortuga Avui