Procés mort

Introducció

Amb el vot hipòcrita i fals dels diputats d’ERC, CUP i Bildu en el suplicatori contra Laura Borràs he vist amb claredat les cartes que s’hi juguen. Tenia la lleugera intuïció que això ja no anava bé. M’he volgut enganyar. Però serà un sol cop, no donaré una segona oportunitat a l’engany.

Els nostres representants polítics que vam elegir ens van dir “si ens seguiu, anirem endavant”  

Qui va posar el fre?

Com s’exerceix la independència?

Amb accions com la Via Catalana, el Referèndum de l’1-O, el 3-O i fins i tot aquell fatídic 17 d’Agost, és quan es demostra la voluntat d’esdevenir un estat propi. La independència s’exerceix:

• Demostrar fermesa.
• Negant-hi a acudir als tribunals del colonitzador.
• Renunciar a parlar la llengua del colonitzador i parlar en tot moment la teva.
• Demostrant per activa i per passiva que tu et sents tal i no de qual.
• Exercint totes les formes de resistència passiva a les accions del colonitzador.
• Aïllant-lo sempre que sigui possible en l’àmbit de productes i serveis.

·         Resistint les pressions internacionals per deixar-lo córrer. Estònia, Letònia, etc. Van tenir pressions per deixar-lo i no ho van fer.

L’escenificació del judici va ser tot el contrari, una “independència simbòlica”, “usted perdone” o “será benefisioso para España”, amb algú que altre “ho tornaré a fer” potser per desmarcar-se que per altra cosa.

I és que la sospita i el dubte ja hi són. Des de la constitució del Parlament després de les eleccions forçades del 21D.

Què s’ha fet malament?

Haver fet cas als polítics i frenar. Havíem d’haver seguit i pressionat perquè exercissin el mandat. Es veu clar (i podeu repassar les hemeroteques) que el President del Parlament Català, com altres, s’havia fet caca als calçotets.

ERC es va encarregar de sembrar el dubte traient arguments ja rebutjats com: “no teníem res”. Ni Estònia, ni Eslovènia tampoc no tenien res abans d’esdevenir estats. I la seva independència no la van adquirir en un passadís o en una màquina de cafè.

Els perdedors som nosaltres

Després de tres anys, els perdedors som els que no som funcionaris, ni jubilats, ni càrrecs administratius d’institucions, ni advocats involucrats en el procés, ni eurodiputats, ni assessors, ni regidors, ni assessors de regidors o càrrecs. Qui més qui menys tenia l’esquena coberta per si anaven mal dades.

Conec uns quants professionals del sector tecnològic que s’hi van afegir al moviment i això els ha comportat un alt preu: pèrdua de feina i de prestigi. Ells sí que han perdut, perquè Barcelona no és una ciutat puntera: les grans multinacionals estan amb seu a Madrid. L’autoocupació (autònom) és una humiliació i l’única sortida és emigrar. Ja no tornaran. Però tot això és ben poc comparat amb qui ha perdut un ull o la vida. Clar que als fatxendes d’ERC o els grimpadors que hi pugui haver a JxCat els importa poc. Al seu sou i dietes poden afegir transferències serveis secrets, per què no?  Són espanyols que ja han renunciat a la independència.

Conclusions

A partir d’ara, els únics presos polítics que tindré en consideració són els Jordis perquè no ocupaven cap càrrec polític en el moment de la seva detenció.

Considero la resta de presos polítics com baixes de guerra i per tant, no prioritaris. L’objectiu serà l’estat propi. Si algú de debò vol anar cap a l’estat propi, ho miraré amb lupa i hi donaré suport si la proposta em sembla bona.

Fer política abans d’hora no és bo. Però també cal tenir en compte quina classe de política. La política d’idees i d’argumentació és bona, és beneficiosa. El que es fa Espanya als passadissos i als urinaris, no ho és. Per mi poden caure tots per un penya-segat.

Algú vol els meus serveis? Que els pagui. Ells no han renunciat ni a les dietes en una causa com el COVID. Per quins set sous he de renunciar jo als meus honoraris?

© Text, Manel Aljama (juliol de 2020)

© Photo by Hayden Walker on Unsplash