El suplicatori… (Europa trencada?)

 

Europa trencada. Reflexió sobre els suports

He sentit dir “No hi ha independència exprés…”, ja, però tampoc sense unitat, fermesa en les conviccions, constància i sobretot consciència que hi haurà algunes garrotades i sense ser violents, caldria ensenyar les dents, més que res com a efecte dissuasiu  perquè forma part del llenguatge animal.

De 2017 fins ara, el procés que tenia moltes simpaties en Europa ha perdut suports. Espanya s’ha encarregat de fer negocis (sic), injectar diners que no té perquè aquests estats que en el seu dia van ser favorables a Catalunya, ara es desdiuen.

I la nova fugida d’empreses?

Tant se val si és farmacèutica o d’automoció. Imaginem que som empresaris i mirem amb bons ulls un procés d’independència que de cop i volta s’atura, uns van a l’exili i els altres, com uns anyells acaten i van al jutjat per ser després empresonats… Molt pacífics, sí. I ara què? L’amo segueix sent qui era el 2017, miro la meva empresa i què puc fer, sinó marxar? Els amos em van regalar el sòl…, em van fer rebaixes fiscals o van sanejar l’empresa abans de vendre-me-la a bon preu! Qui manava llavors? i ara?

Quina cagada haver aturat el procés!

Tenir un estat propi significa tenir amics i enemics. Ara ho podem veure, com aquells “amics” ja no ho són tant, perquè qui té l’estat, té l’estat. 

Manel Aljama (9 de març de 2021, part de "Després de tres anys"