Amb un lliri

Si no van amb un lliri a la mà, sembla que creuen que nosaltres sí que hi anem...

Els que hem fet tasques comercials quan treballàvem recordem als que van amb el lliri o volem que hi anem que si no et rebia ni l'amo, ni el cap financer ni tampoc el cap del departament a qui oferies el teu producte o servei, la visita no servia per res. Com a molt, si tenies la sort que qui et rebia era una persona que després algú escoltaria i tindria en consideració mirar la documentació, era com plantar una llavor!

Així una taula de diàleg (que no negociació) on no participa qui ha estat a la presó i sense el Cap de Govern només mostra el poc o nul respecte que ens tenen. Només és una pantalla per fer veure que es "negocia". Ni els d'Estònia ni els de Letònia ni tampoc els de Lituània s'ho van creure quan Delors i Gonzales (la X) els deien que tiressin enrere... que Gorvachov era amic seu!

Creure's els amics del teu enemic és tan inútil com l'exposició "Lluites Compartides", organitzada per Òmnium Cultural, que sembla un "que joves que érem... (contra Franco)", que en realitat és una constatació de l'aburgesament: a les lleis espanyoles les hipoteques són de per vida, l'autònom continua pagant i arriscant el seu patrimoni, els petits avenços dels consumidors als vuitanta, han reculat a partir del 92, la llei mordassa i tants gripaus que s'han empassat aquesta gent d'esquerres.

Quan algú et diu que li donis quelcom que en cas contrari et mata, si l'hi dónes, llavors sí que et matarà. Si no li dónes, l'altre dubtarà perquè no sap quina serà la teva resposta...

© Manel Aljama (agost 2021)
Escriptor, Comunicador, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies

© Photo by Ergita Sela on Unsplash