L’APOSTÒLIOS regentava un petit restaurant de menjar grec per a turistes, a prop de la plaça Omonia, en un carreró que havia esdevingut per a vianants en una zona molt degradada d’Atenes i poc recomanable pels visitants, sobretot de nit. No era un gran negoci, però li permetia pagar les seves factures. Vivia en el pis de dalt. Al costat dret del seu restaurant, hi havia un kebab, i al costat esquerre, una fruiteria amb tota la mercaderia a l’abast de la gent que passava pel carrer. Un dia, el comerciant de la fruiteria va foragitar un de tants pòtols que aprofitaven el moment per pispar alguna peça de fruita. El comerciant es va excedir i el noi va acabar a terra amb diverses ferides als braços i cames. El jove es va arrossegar fins al restaurant que regentava l’Apostòlios. Vestia parracs que després de la caiguda s’havien esquinçat encara més. La pell colrada pel sol, la mirada fugissera i els cabells bruts.
L’Apòstolios va dedicar una bona estona a guanyar la seva confiança i fer-lo entrar a casa. Es va rentar i li va proporcionar roba neta que guardava per ocasions com aquella. Li va donar menjar. Semblava que feia setmanes que no ho havia fet. Aquell vailet li va respondre que es deia Owen. El vell va sentir pena d’aquell noi i el va convèncer perquè li acompanyés a una institució d’acollida. Allà va quedar ingressat. Aquell dia, l’Apostòlios va tornar cap a casa amb la consciència d’haver fet una gran obra, l’obra de la seva vida.
El Giorgios regentava un comerç de souvenirs en el barri atenenc del Pireu. El negoci li funcionava força bé. Els turistes, sobretot els dels creuers, compraven quantitats exagerades per figuretes en miniatura del Partenó i també samarretes de futbol d'equips de tota Europa. El seu local disposava de mesures de seguretat per evitar els furts d’alguns visitants estrangers com també la dels pispes locals. Detestava aquells pispes locals. Nens que pidolaven i que només venien a foragitar la respectable clientela, pensava. Un dia va ensopegar amb un d’aquests lladregots quan estava a punt de prendre la cartera d’un despistat turista. El noi es va girar i va treure una navalla que va apropar a la barbeta del Giorgios. L’home, però, va ser més ràpid i li va prendre l’arma amb una mà, mentre el va engrapar pel clatell amb l’altra. Tot seguit, amb una forta empenta i l’ajuda del peu, el va tombar a terra i li va posar la cama a sobre, perquè no s’aixequés. El Giorgios es va disculpar al client que es va apropar a la porta, va saludar agraït i va marxar amb una miniatura de l’Acròpolis que havia aconseguit ficar-se a la butxaca. Amb l’aldarull un veí de la botiga del costat va venir a socórrer el Giorgios. Entre tots dos, van interrogar el noi que va dir que el seu nom era Evan. Van trucar la policia.
―Així aprendràs el que és bo!, ―li va dir mirant-lo als ulls―. Espero que aprofitis aquesta oportunitat que et dono. Ja et recordaràs de mi algun dia…, i m’ho agrairàs! I tant que m’ho agrairàs!
La policia es va endur l’Evan emmanillat. Fins llavors, aquell noi s’havia escapat de totes, amb aquell ganivet, va aconseguir una condemna de dos anys en una institució per nois de la seva edat.
Aquell dia, el Giorgios va tornar a casa amb la consciència d’haver fet una gran obra, l’obra de la seva vida.
Anys més tard, el país passa les penes del rescat bancari. L’Apostòlios havia hagut de tancar el local i vendre l’edifici. Tampoc no ha pogut demanar diners a la família amb qui tenia poca relació. Sovint es preguntava si aquell parentiu era de debò o tan sols una coincidència. Això pensava mentre feia cua en una oficina de correus on recollia la minsa ajuda estatal que rebia cada mes. Aquella estafeta era de les poques que encara continuaven obertes a la ciutat, on totes les operacions bancàries es feien amb mitjans electrònics. Amb el més que previsible tancament, l’Administració no havia invertit ni un euro en mesures de seguretat i els empleats feien la seva feina cagats de por.
L’home guardava el seu torn.
De sobte, va irrompre un noi amb una arma curta amb mecanisme de repetició que ben segur havia estat abans una pistola modificada per fer-la servir com metralladora curta, amb capacitat per desfer-se de qualsevol problema en pocs segons. El jove volia la recaptació i els empleats van obeir, com autòmats sense criteri propi. L’assaltant llambregà la cua de persones que s’esperava i reconegué el Giorgios entre els presents.
―Ah, guaita’l Tornem a trobar-nos! ―l’Apostòlios no entenia res i aquell noi s’havia equivocat.
―T’he de donar les gràcies per l’oportunitat que em vas donar! Quatre anys ―dient això va obrir foc i una ràfega va tombar l’Apostòlios sense que pogués res.
L’Apostòlios, el germà bessó del Giorgios va caure d’esquena deixant un basal de sang.
―Com veus he aprofitat l’oportunitat que em vas donar i he après la lliçó ―va dir mentre marxava amb el sac ple de diners i la gent de la cua respirava alleugerida per haver-se lliurat de la mort.
Quan el Giorgios va saber la notícia va pensar la idea de fundar un partit per a restablir la pena de mort. Amb tanta violència no sabia on anirien a parar!
© Manel Aljama (juliol de 2022)
Escriptor, Editor, Proveïdor de Continguts Digitals i Formador de Tecnologies
© Photo Athens streets by Adrian Dascal on Unsplash
Publicat al número 111 (juliol 2022) de la revista La Tortuga AVUI http://latortugaavui.com/
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.