La passatgera

 

La megafonia de l'estació continua sense funcionar, com els indicadors que no indiquen res i que se suposa que van connectats a un centre de control. Molts que s’esperen, perquè no tenen més remei, pensen que potser seria més fàcil adaptar els horaris de la taula informativa que ja han perdut els colors originals, als horaris «reals» de cada dia.

El Gerard té ganes de pixar, però li toca aguantar-se. Amb sort pot enganxar un d’aquells combois de fa cinquanta anys que van amb lavabo perquè fan la ruta de «Media distancia» com presumeix aquella podrida i única companyia ferroviària estatal. Els vàters de l’estació els van tancar per estalviar el manteniment, tot i que feia anys que ja eren un femer. L’estació es troba en tal estat d’abandonament que ja no n’hi ha ni captaires. El vestit amb corbata li molesta, però «és el que hi ha», pensa. A canvi d’anar vestit com un pingüí al maig, té un sou, mentre que molts dels seus companys de promoció encara viuen dels pares. El noi malda perquè arribi el maleït tren i que l’aire condicionat funcioni. No té sort. Arriba un comboi compost per dos trens curts.

L’Adila també s’espera i pateix pels retards ferroviaris. S’ho agafa d’una altra manera. No es queixa. En el seu poble natal, al seu país d’origen, els trens no han arribat mai. Tan sols una carretera plena de sots amb una línia d’autobús que passa un cop al dia. El sol comença a escalfar, però ella du una indumentària que manté una temperatura constant.   [Continua amb subscripció]

T'agrada el text i vols saber com acaba i també tenir notícies de publicacions en paper? Visita l'aixeta  i fes una subscripció.

 

© Manel Aljama (juliol 2023)
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies 

© Photo by IvanBE pratama on Unsplash