La darrera carta d' Alice (versió 2)

 

© Foto «Alice, disfressada de captaire» - Charles Dodgson

 

La velleta feia una becaina i de tant en tant, parlava; pot ser que parlava i de tant en tant, s’endormiscava. Davant seu, la neta romania immòbil. No estava molt segura que tot el que acabava d'escoltar fos veritat. L’àvia s'havia expressat amb la veu baixa, xiuxiuejant. “Esperaré que s’adormi per a sempre”, decidí la noia mentre s'asseia en una butaca. L'habitació era acollidora, malgrat l’austeritat de la casa. La llum era tènue. Aquell casalot en Kent era modest, a pesar que amb les rendes obtingudes per la venda de la mansió londinenca i la subhasta del manuscrit, la dona podia haver adquirit una propietat una mica millor. Potser si no hagués perdut dos fills, en la guerra s'hauria permès algun luxe. Això era el que pensava la néta mentre vigilava si l’octogenària encara respirava.

Quan la vella va exhalar el seu últim hàlit, l'hereva pujà a les golfes. Aixecà la tapa d'un bagul. Apartà alguns vestits plens de pols i a sota tenia, una llauna metàl·lica que podria haver contingut galetes. La va obrir amb cura. Era el petit tresor que només ella coneixia de boca de la difunta. Allí estaven intactes i tan sols lligades amb una cinta blava les cartes la seva àvia no havia enviat mai. Li va venir un calfred. La curiositat, però va poder més. Apropà els seus dits tremolosos amb molta cura, per por que no anés a esguerrar aquell petit tresor. Trià el primer full de la pila, la darrera missiva i es va posar a llegir en veu baixa:

«Estimat Charles:

No sé com començar i tampoc on ets ara. Espero que et trobis bé. M'agradaria que poguessis llegir aquesta carta, però Déu, tu i jo sabem que això és impossible. Fa ja més de quaranta anys que no hem tornat a parlar. Però avui noto que aviat arribarà la meva hora. Sí, i tal vegada qui sap si ens tornarem a veure. A l'altre costat del mirall. Com tu vas escriure. Encara recordo la primera vegada. Era un mes d'abril... ho recordo amb claredat, però no és un record meu. És el que els meus pares em van explicar. Sí, va ser un dia 25 i de l'any 1856. Charles, tenia quatre anys! Jo només em recordo de la teva mirada captivadora. Dels teus llavis i del teu poder d'atracció. Fins llavors no hi havia més home en la meva vida que el meu pare. Tenia quatre anys, Charles. Ho sents Charles? Tan jove que era per descobrir l'amor! Bé jo no sabia tampoc llavors què era això de l'amor. Per què vas deixar d'escriure'm? Jo creia que m'estimaves. Però jo era molt jove. Era molt innocent. No saps quant vaig odiar aquell maleït manuscrit. Jo era la teva fada, vas dir. Després em vaig casar. Saps? I vaig tenir tres fills i els vaig perdre a tots. Però sempre vaig seguir pensant en tu. Ara sento que és la meva hora i només puc dir-te, una cosa que tu vas saber des del principi.

Teva per sempre Alice Liddell»

La noia retornà el paper al plec, va refer el nus de la cinta i el va col·locar dins la capsa. La va tancar i la va embolicar en un tros de tela. Baixà les escales i va decidir que el secret de la seva àvia moriria amb ella.

© Manel Aljama (agost 2009 – revisat Maig de 2024)

© Foto «Alice, disfressada de captaire» de Charles Dodgson, nom real de Lewis Carroll (1858) - Domini Públic

Publicat també al número 131 (juny de 2024) de la revista La Tortuga AVUI de Caldes de Montbui.