Lo any del diluvi

 

Ser dona que coneix les herbes naturals i que viu sola en una zona rural eren "mèrits" suficients per ser el boc expiatori de la ignorància i la cobdícia de la resta dels veïns que les acabava per acusar de bruixeria.

 

 MIRA LA CASA BUIDA després que la comitiva d’homes encapçalada pel batlle l’hagi deixat sense cap moble ni cap més peça de roba que la que vesteix. Està convençuda que han estat els seus creditors, els Barata i els Païssa. Mai han estat amics i el dia que el seu home va acceptar aquell préstec va tenir un mal pressentiment. Aquella casa i aquelles terres sempre han estat de la seva família que ha lluitat durant generacions per conservar-la. Ella, Violant de Can Carner, veu com també s’han endut la minsa collita de castanyes. Està sola i no té ningú que li pugui donar un cop de mà. El seu enemic és alhora jutge i part. Després d’haver enviudat dos cops i d’haver-se enfrontat amb gent important del poble, sap del cert el que l’espera. No té cap recança. Sempre s’havia sentit lliure i la vida, pensa, no paga la pena viure-la sense llibertat.

Fa una darrera mirada als castanyers despullats per la recol·lecció. Li vénen al cap un munt d’emocions. Recorda quan va arribar al mas Carner, als afores de Viladrau. En tenia setze anys acabats de fer. S’havia de casar amb el seu promès. Només van tenir un mes de festeig. El festeig pagès es limitava a seure en la finestra de festeig del pis de sobre del mas i parlar, per conèixer millor al futur espòs. Mai els van deixar sols. Hi havia la fadrina per vigilar.

Acabava de sortir del convent i era l’hereva. L’hereu havia mort i el pare que era llest, va saber arreglar tots els papers en benefici de la filla. Al poble, és clar, van dir que allò d’una dona al capdavant d’un negoci ho havien fet els jueus. Llavors van sospitar que els Carner eren conversos i que d’amagat feien el xabbat.

Aquell noi amb qui es va casar desconfiava una mica. Al poble l’havien dit que ella en sabia molt, que si no anava amb compte, ella duria els pantalons. I és que era una dona diferent, sabia de lletra. Tenia coneixements d’herbes i de remeis naturals. El noi la defensava, però a soles, arrufava el nas com els del poble.

Aquell noi, tot i ser de pagès, va agafar la tisi quan encara no portaven ni dos anys de casats. El van enterrar entre murmuris de la gent del poble. Només van gaudir d’un esplet. Violant sempre ha recordat amb molta il·lusió la visió d’aquells arbres plens de castanyes.

No li van faltar pretendents. El primer, l’Oriol, l’hereu dels Barata i el segon, l’Ignasi, el germà de l’Oriol. Amb l’Oriol no va arribar a casar-se. Bevia massa i una nit que tornava a casa ben torrat va caure del cavall amb tan mala fortuna que es va trencar el cap. El van trobar l’endemà enmig d’un bassal de sang ple de mosques. Violant va respirar alleugerida. Sabia que l’Oriol volia apoderar-se el mas. Havia sentit dir quantes coses molt lletges d’aquell sapastre.

Violant no estava interessada pels Barata ni per les seves possessions. L’Ignasi, però, sí que tenia molt d’interès. Es va presentar per sorpresa en Can Carner. La va agafar pels braços de manera que no podia escapolir-se.

—Ets meva, ho saps?

—Si no em deixes anar, cridaré!

—Ha, ha, ha! I qui vindrà? Aquell sapastre del Tomàs? No té classe ni té diners!

Violant es va escapolir aprofitant que ell havia afluixat una mica. Va córrer cap a la cuina. Ell va intentar d’impedir-lo, però el Tomàs estava a la porta amb el trabuc carregat. L’Ignasi dels Barata va sortir dient el nom del porc de la família Carner.

Abans d’un mes, Violant i el Tomàs es casaven en l’església de Viladrau. Se sentia una dona lliure. També una dona marcada per ser diferent. Qualsevol cosa que pogués dir o fer, sempre seria examinada amb detall i posada a l’inrevés. No tenia res a fer.

El matrimoni amb el Tomàs va durar tres anys. Al cap de dos anys, però esdevingué un infern. Aquell home fort i convençut va començar a beure més del compte. Primer arribava borratxo els divendres a la nit. Després no hi havia tarda que no hagués de suportar insults i renecs. Dels insults va passar als cops i dels cops a les pallisses. Es va sentir atrapada. No entenia com d’una persona amb qui es va casar perquè creia que s’estimaven, podia sortir tanta maldat.

La collita d’aquella tardor va anar a mal borràs. Fortes pedregades en primavera. Tempestes amb calamarsa durant l’estiu i des del setembre que no parava la pluja. Al novembre va caure un autèntic diluvi i pels volts de desembre una glaçada va deixar els camps ben tocats.

El Tomàs va morir enmig de terribles dolors de panxa acompanyats de vòmits i febres. Violant, després de l’experiència, va decidir que mai es tornaria a casar. Tiraria endavant sola i agafaria els temporers que necessités en cada recol·lecció.

Pocs castanyers havien sobreviscut al diluvi. Els rumors assenyalaven l’hereva de Can Barata i algunes altres dones de la contrada com la causant de tots aquells mals. Llavors va saber que el Tomàs havia demanat diners als Barata sense dir-li. No podia pagar. No hi havia collita i no hi havia diners. Havia deixat els estalvis en els enterraments.

Torna a la realitat. Són records i són fets del passat que han fet possible la situació que viu. Agafa amb força el coltell que ha pogut salvar de l’embargament. El duu amagat sota el cosset. És un record de família, una mica rovellat que no sap ben bé per què el pare li va demanar que el conservés sempre. Fins llavors, només ho havia agafat alguna vegada, amb les visites de l’Ignasi i després de les allisades del Tomàs. Ara entén per què sense aquell ganivet se sent indefensa. Però aquella arma és ben poca cosa per enfrontar-se a tanta gent.

No ha tingut temps de fer res. L’han agafada entre tres i mig l’han despullada. L’arrosseguen fins a un carro. Li lliguen les mans i la porten detinguda al castell del Brull. Pel camí rep cops de bastó cada cop que gira el cap per veure la cara dels seus captors. Només sent una paraula: “bruixa”.

En arribar al castell, amb els genolls i colzes ensangonats per les caigudes, la tanquen en una masmorra bruta i pudent. Hi veu els ulls d’alguna rata que ensuma sang que raja. No va poder dormir en tota la nit. Era massa dolor i massa por.

L’endemà l’agutzil li va etzibar:

—Na Carnera ja saps com estàs condemnada a què sies torturada perquè digues la veritat quines persones hi havia amb ta companyia i han usat l'art de bruixa.

No es van esperar que digués quelcom. La van portar a una sala on la van penjar estirada cap per avall i lligada a uns pals, els botxins havien estirat cada vegada més fort les seves extremitats el temps que es triga a resar un Parenostre. No va dir ni mitja paraula. Es va menjar els crits. La van penjar set vegades més de la politja, amb els braços girats cap enrere, i cada vegada, la van deixar caure de cop. Seguia sense dir res, seguia sense que acusés cap altre dona. Els botxins van posar més pes als peus. Dels cinquanta quilos van passar als seixanta, setanta, fins a arribar als cent. Va perdre el coneixement i el jutge va ordenar que aturessin l’interrogatori. La van tornar a la masmorra fins que va recuperar el coneixement.

Mig despullada i amb una cadena al coll la van conduir davant del tribunal civil compost pel jutge, el senyor comte, el bisbe, el capellà, el batlle, l’agutzil, el metge, el cirurgià i el notari. No estava sola. Amb ella hi havia unes quantes dones més que no coneixia de res i que també estaven mig despullades i amb cadenes al coll.

A Violant li van llegir tots els càrrecs: jueva que tot i haver estar batejada en la fe cristiana, van trobar una menoràh com a prova de la seva mala fe, bruixa que ha fet servir les seves males arts per portar la pedra i la pluja fins a malmetre les collites de la contrada, la mort de nadons i de marits que han portat la misèria a les masies de Viladrau.

El metge hi va suggerir un càrrec més. La prova definitiva de la seva malvestat i de la seva condició de mala bruixa: havia sobreviscut a l’interrogatori i encara se la veia com massa jove. Els altres membres del tribunal hi van estar d’acord amb aquest nou càrrec. El judici es va fer llarg i pesat. Van anar llegint els càrrecs a cada una d’aquelles desgraciades. Era tot plegat ben ridícul, totes sabien que la sentència ja estava dictada.

Ho va negar tot. Sabia però que no se’n sortiria. Només reconeixia la seva participació en sardanes, ball pla i altres balls que són tradicionals entre els pagesos. Se la van endur i la van sotmetre a un nou interrogatori i van aconseguir que signés una declaració on reconeixia que sola i en companyia d’altres dones com ella es reunien en una clariana prop del Santuari de Sant Segimon on havien invocat i rebut al dimoni que s’havia presentat en forma de boc, que l’havien adorat fins a mantenir relacions carnals amb ell. Que havien llençat ungüents malèfics a l’aigua que havien provocat les pedregades, havien infligit danys a persones i animals. La resta de companyes havia reconegut tots aquells delictes.

Les van condemnar a morir penjades en la forca.

Publicat també al número 133 (setembre de 2024) de la revista La Tortuga AVUI de Caldes de Montbui. 

© Manel Aljama (febrer 2018 - setembre 2020)

© Photo by Ksenia Yakovleva on Unsplash