Maletes abandonades (1939)

 

És sabut que els viatges formen la joventut: li són un estímul, una força.
Jo diria que l’exili, viatge obligat, desfà l’ànima, li pren tot l’orgull.

Mercè Rodoreda

Vent gèlid

FA MOLT DE FRED i la Cinta el sent com si la fredor fos el seu vestit. Té set, molta set. La Cinta mira al seu voltant. Sembla que es troba en la que hauria de ser la plaça major d’aquell poble format per una vintena de cases i una parada d’autobús. No hi ha ni una sola font en aquell maleït llogarret. També té gana, però ja sap com dominar el seu estómac.

Sent remor de brega. Intenta agafar la maleta que ja no té. Ha estat un acte reflex. Tan sols du un farcell esfilagarsat, que en aquell moment, estreny contra el pit, com si algú l’hi volgués prendre. La gentada s’amuntega per veure què passa. Sembla que algú volia robar la bossa d’una pobra vídua i que després ha esclatat un ball de bastons entre defensors i presumptes lladres. Costa de distingir un lladre d’una persona honrada entre aquella col·lecció de derrotats. Ominós espectacle.

Mira cap a l’únic cafè que hi ha en aquell vilatge. No pot entrar perquè està ple de gom a gom, i ella, per acabar-ho d’adobar, no en té diners. Seria capaç de donar tot el que duu a sobre per entrar una estona al cafè, a escalfar-se. Torna a sentir com la gelor li clava els ossos. Mira el cel que no és ni blanc ni negre, sinó d’un gris de plom i intenta recordar com ha arribat fins aquell lloc.

Records del camí

LI SABIA GREU, haver de marxar d’aquella manera, en silenci i sense soroll. Tampoc no tenia ningú que fos família i de qui es pogués acomiadar. Els veïns feia temps que ja no eren veïns. Eren corbs delators, afamats dels diners d’una recompensa fàcil, que esperaven amb avidesa l’arribada de la negror de la nit i el silenci de la mort.

Encara era nit fosca, quan sortí de Barcelona en un camió que anava atapeït d’altres ànimes com ella. Ningú no deia ni mitja paraula. Tan sols se sentia el brunzit del motor. De tant en tant, una tos continguda o el plor d’un nen trencaven la monotonia. Tothom anava concentrat en les seves cavil·lacions. I ella, aviat passà dels dubtes inicials, a la por pel que pogués passar en el futur. Després de gairebé cinc hores, la caravana de camions i cotxes atapeïts de maletes i embalums s’aturà a Figueres. Deixà el carregament de derrotats i tornà cap a Barcelona per embalumar-los de nou amb una altra col·lecció de vençuts.

Els viatgers capcots havien baixat del camió. Intercanviaven mirades d’incertesa, de por i de derrota. No calgué donar-los cap indicació addicional. Es posaren a caminar per la carretera, cap al nord. La filera de fugitius s’engreixava a cada pas que avançava amb el carregament d’altres camions i autobusos que s’aturaven a la ciutat de la tramuntana. El silenci continuava trencat pels plors esporàdics de nens petits. Tothom sabia que no eren còlics, sinó plors de fam.

L’aire s’havia fet més fred i espès. Duia un abric gruixut i una maleta amb robes que potser li farien falta més endavant. Per sort, els cabells li tapaven les orelles i les mitges feien bona feina a les cames. Però trobava a faltar uns bons guants. Només podia ficar una mà a la butxaca perquè amb l’altra agafava la maleta. I si feia això, se sentia com desequilibrada i la maleta semblava que pesava encara més.

La Cinta passà pel costat d’un pobre desgraciat, orfe de cames que anava en un carretó atrotinat que empenyia una dona que semblava ser la seva mare. Girà el cap, trobà un nen d’uns catorze que anava cobert amb un capot militar brut i gastat i que feia veritables esforços per recolzar-se amb la crossa i l'única cama que tenia. Algun carro tirat per cavalls s’obria pas entre la gent i avançava una mica més de pressa que la processó de derrotats. No gosà anar més de pressa, per vergonya. Tampoc podia. Mirà les maletes abandonades que hi havia a la vora de la carretera. Llambregà la seva que ja arrossegava amb dificultat. Una dona d’edat incerta i amb la cara bruta, vigilava la curiositat de la Cinta.

—Jo de tu, llençaria tots els draps de la maleta. Et faran nosa. Què portes?, vestits? Aviat, no seran més que parracs —li va etzibar la dona de la cara bruta.

—La roba és un luxe que no et pots permetre. Si vénen els avions, haurem d’amagar-nos. On vas amb aquesta maleta tan pesada? —afegí una altra dona, d’aspecte similar a la de la cara bruta.

La Cinta no digué res, les fità amb incredulitat.

—Qui voldrà comprar roba vella? No són més que draps bruts! Joies havies de tenir! —hi tornà la primera.

No volia fer cas, però quan s’adonà del veritable pes d’aquella maleta, comprengué que no era més que una andròmina que l’hi impedia d’anar més de pressa. Sense gaire recança la deixà anar estimbada en un revolt. Havia agafat, però, quatre peces de roba interior que havia lligat amb un mocador. Com un autòmat, es va ficar la mà a la butxaca de l’abric per veure si encara hi era. Saber que el duia amb ella li proporcionava seguretat.

La Cinta s’aturava de tant en tant, aprofitava per respirar i alhora, esguardava aquells arbres del camí mentre la gent li passava pels costats, sense detenir-se. Feia com un comiat mental d’aquelles alzines i pins rojos que els havien acompanyat bona part del trajecte. D’arbres, n’hi havia més, però la Cinta, no en sabia el nom amb certesa i l’ambient no estava per a aquest tipus de preguntes. Algú que va passar al costat va dir que allò que mirava no era una alzina, sinó un pollancre. Com si tingués telepatia o li hagués llegit el pensament. No es va aturar i la Cinta tot i la rapidesa amb què es va girar, no li va veure la cara.

No podia calcular quants quilòmetres havien recorregut des de Figueres, se sentia molt cansada. Observà com alguns companys de desfeta, estripaven sobres amb cartes i les escampaven per la vora de la carretera. No ho acabava d’entendre. De fons sonava una guitarra que tocava un carrabiner d’origen andalús. El concert s’aturà quan el vol d’un avió que feia reconeixement serví perquè la gent busqués l’aixopluc sota els arbres o s’amagués allà on no fos abastable pel pilot. Aquest avió va servir també per a minvar, una mica més els ànims de la gent.

Llavors, la Cinta va comprendre que aquelles cartes que la gent estripava no arribarien mai enlloc i com a molt, servirien perquè més d’un innocent fos afusellat en cas de deixar-les en alguna bústia. Figueres quedava ja molt lluny i de bústies, no n’havien tornat a veure. De tant en tant, algun camió carregat amb gent com ells, els avançava i feia sonar la botzina en arribar a la seva alçada.

Un grup havia agafat una drecera cap a La Vajol. Els havien dit que si l’agafaven, hi arribarien abans. El gruix, però, va seguir la carretera cap a la Jonquera. El ritme de la desfilada trista s’alentia a mesura que s’aprova al final del trajecte. Arribaven més carros a cavall o empesos pel propietari, carregats de maletes i fins i tot d’algun moble. També es veien moltes bicicletes. Ningú no gosava mirar enrere i els esguards eren de paüra, sobretot des que l’avió de reconeixement hi tornava amb certa freqüència.

De sobte, tothom s’aturà. Ja havien arribat. Llavors va començar la segona part de la tortura. Massa gent per a un pas tan estret. Era molt lent i feixuc travessar aquella línia que dividia la mort segura de la incertesa. Quan li va arribar el seu torn, es va aturar, va mirar enrere. Encara dubtava.

L’aparició d’una patrulla d’avions enemics la va fer decidir. Travessà la frontera. Deixava enrere el silenci que com una enorme manta negra, s’abatria sobre la terra que fins llavor havia estat la seva pàtria.

Sense diners

***

Aquest relat forma parte del recull «El ganivet encadenat» publicat a Google Play Books i surt publicat a la revista La Tortuga AVUI.

SI VOLS LLEGIR EL RELAT SENCER, pots decarregar la revista d'octubre de 2024 que ja tens l'enllaç més amunt o fer una subscripció a la plataforma l'Aixeta: 

© Manel Aljama (març 2018)

© Imatge Dones i nens republicans caminant cap a la frontera. Foto: MUME/Fons Xavier Andreu (apareguda al setmanari belga "Le Patriote Illustré" el 5 de febrer de 1939)