 |
| © ImatgeBy M Disdero - Taken at Oppede, Luberon, France |
LA GRAN FLOTA composta per cinc naus i dotze caravel·les s’apropava a Cadis. Era el 23 de setembre de 1493 i feia més de quinze dies que havien salpat del port de Barcelona. Era, per a molts d’aquells navegants, la primera vegada que pujaven a un vaixell. L’Antoni, n’era un d’ells. Els primers dies a bord van ser terribles. El duríssim entrenament militar amb els cavallers hospitalers al Castell de l’Espluga Calba no servia per res davant de l’interminable balandreig de la nau.
Barcelona l’havia decebut. Després de cinc dies de viatge amb el seu cavall, esperava una altra cosa. Els horts tancats entre muralles no tenien res a veure amb els camps oberts i nets de les terres de Lleida. Va travessar la muralla de la Rambla per la porta de la Boqueria. La ciutat el va rebre amb una bafarada, barreja de pixats i corromput que empudegava l’aire fins a fer-lo difícil de respirar. Barcelona era una ciutat rica, però encara patia els efectes de la guerra civil i del conflicte dels remences.
L’Antoni volia veure el mar. Va enfilar els carrers que menaven al port. Baixant per Regomir va arribar al Pla de Framenors i des d’allà cap al moll de Santa Creu. Part de les naus que formarien l’expedició ja estaven arrenglerades en el moll. Les naus que faltaven les va trobar a les Drassanes, a l’altre extrem de la costa, a tocar de Montjuïc. També va quedar meravellat. Allò sí que era gran. Es feia tard i s’hi va tornar. Va recórrer un desordenat laberint de carrers foscos on la misèria era la reina, fins a arribar a la Comanda de Sant Joan de Jerusalem on passaria el temps fins al moment d’embarcar cap a les Índies Occidentals. La impressió produïda per l’aire barrejat amb la sal va ser l’única cosa que no el va decebre de la ciutat.
L’ENDEMÀ es va reunir al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra amb bona part de la gent que formaria la tripulació. Va llegir el document de capitulacions Joan de Coloma, secretari del rei Ferran II i protonotari de les Corones d’Aragó. L’expedició a les Índies Occidentals a través del Mar Oceà seria finançada per Lluís de Santàngel, en qualitat d’escrivà de ració, per un import de setze mil ducats catalans, equivalents a sis milions de morabatins castellans prestats a compte de les rendes de la corona d'Aragó. La tripulació comandada per Cristòfor Colom estaria composta entre d’altres pels cavallers Pere Margarit i Bertran com a cap militar, Fra Bernat Boïl com a clergue de la cort, fra Ramon Pané, Dídac Colom, Miquel Ballester, Antoni Ferrer i Antonio de Torres. Es van signar les capitulacions que estaven redactades a l’estil de la Reial Cancelleria de la Corona d'Aragó, amb divisions per capítols tancat amb la sentència plau a ses alteses, tal com es feia en els Capítols de Cort de les Corts Catalanes.
Els homes que havien de pujar a les naus resaven abans de fer-lo. La gran flota del que seria el segon viatge de Colom salpà del port de Barcelona. Els esperaven més de quinze dies de viatge fins a la primera escala, el port de Cadis, antiga colònia catalana del segle XIII, on s’afegirien la resta d’expedicionaris castellans, fins a sumar un total de mil cinc-cents homes.
EN EL PRIMER VIATGE, l’Almirall va comprometre davant del rei a confeccionar «carta nova de navegar». Tot i que cercava les Índies amb una nova ruta, era conscient que descobriria nous territoris. A més, l’Almirall com a bon navegador portava els millors mapes que existien fins al moment. El primer, el Mapamundi de Claudi Ptolemeu que havia desenvolupat la universitat d’Ulm el 1467 que anava amb un error important. Ptolemeu va fer servir els càlculs de Posidoni, deixeble d’Eratòstenes de Cirene que havia utilitzat estadis egipcis, molt més petits que els estadis grecs del càlcul original d’Eratòstenes que eren més grans. Colom devia estar molt convençut que el primer viatge resultaria molt més curt perquè les índies estaven més a prop segons el mapa. L’altre mapa havia de ser per força l’Atles Català del jueu mallorquí Abraham Cresques que va ser el primer que va incorporar una rosa dels vents, una projecció circular i amb les costes molt ben detallades i perfilades.
LA TASCA DE CÀRREGA i aprovisionament al port de Cadis va ser molt feixuga. Es van haver d’esperar dos dies per poder completar-la. Mentrestant, en les tavernes els oficials i els soldats fan les seves especulacions. El vi i la sang calenta provocaren les primeres baralles i també les primeres baixes. Bona part dels castellans, en especial, oficials i clergues i frares, recelaven dels jueus i també dels catalans. Si bé els jueus eren conversos i fins i tot, acceptats pels Reis Catòlics, encara pensaven que no eren gent de fiar i molt menys la gent digna per estar al capdavant d’una expedició com aquella. «El almirante Colomo también es judío» se sentia dir amb massa freqüència.
Les malfiances i les intrigues van seguir a bord. Fins i tot entre la gent catalana. Més d’un havia sentit dir que Colom havia lluitat contra Joan II, el pare del rei. Tampoc no se’ls escapava que el financer i mà dreta del rei Ferran era un convers, i com deien els rumors, un convers no deixava de ser un jueu. Boïl i Pere Margarit atiaven el foc dels rumors tot just havien salpat de Cadis. De Colom deien que era també un jueu que s’havia convertit en Hospitaler per passar desapercebut i fugir de la justícia. Que no es podia esperar res de bo de gent com aquella i que l’expedició acabaria molt malament si ningú no posava remei.
L’Antoni Ferrer escoltava totes aquelles enraonies sense fer gaire cas. Ell era un cavaller, hospitaler com l’Almirall. Havia tingut, però, molt poques ocasions per parlar amb Cristòfor. Volia fer-li saber que aquell parell, el Boïl i el Margarit, tramaven alguna cosa. Ell aguantava el viatge amb el seu quadrat Sator, els exercicis amb l’espasa i l’oració. En canvi, quan Bernat Boïl veia que l’Antoni o l’Almirall feien aquells quadrats estranys amb aquelles paraules incomprensibles, pensava que era cosa del dimoni, de templers o de jueus, malèfic tot plegat. Però callava. Esperava l’arribada del seu moment.
Miquel Ballester va llegir el quadrat que l’Antoni Ferrer hi havia fet amb un coltell en un tros de fusta. Va llegir les paraules:
***
Aquest relat forma parte del recull «El ganivet encadenat» publicat a Google Play Books i surt publicat a la revista La Tortuga AVUI.
SI VOLS LLEGIR EL RELAT SENCER, pots decarregar la revista de novembre de 2024 que ja tens l'enllaç més amunt o fer una subscripció a la plataforma l'Aixeta: (link)
© Manel Aljama (setembre 2020)
© ImatgeBy M Disdero - Taken at Oppede, Luberon, France, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=3262506
){kind=link}
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.