L’hereu

 

De quan Plataja d'Aro no era ni "Playa de Aro", sinó Fanals de Munt. 

 

EL RETRET sortia del més pregon de la seva ànima. Cada diumenge al matí i també, algun dissabte, aquell home revivia el malson.

— Ets un viciós, un maleït cràpula com diu el mossèn i un mal fill! Et desheretaré..., i tant que et desheretaré! Et quedaràs sense res de res! — Eren les paraules que sovint deia el pare al Xavier quan no s’havia llevat a fer les seves tasques al mas perquè havia anat de farra a Girona i havia tornat tot just quan el cel clarejava.

Des de baix se sentia la feble veu de la mare que defensava el dret a descansar del fillet. Llavors, el pare canviava el sentit dels retrets.

— Tu els has amanyagat i afeblit consentint-los en tot! Jo a la seva edat, a aquestes hores ja havia acabat la feina! I de dones no vaig saber res fins que em vaig casar amb tu!

— Sí, sí..., això ja ho sé! — responia en veu molt baixa la pobra senyora.

— A la ciutat no se n’aprèn res de bo! —era el darrer bram que aquell home feia mentre baixava l’escala i sortia fora amb un fort cop de porta.

Els caps de setmana del Xavier duraven ben bé fins al dimarts. El dissabte se n’anava a Girona amb un únic objectiu: passar-s’ho bé, perquè segons havia après, «el treball no havia estat fet per a ell, sinó pels esclaus i ell, no n’era pas, un esclau». Procurava de tornar el diumenge de matinada, però la ressaca era de campionat. Si diumenge li costava llevar-se d’hora, el dimarts, també.

L’Abel, el germà gran, ja feia molta estona que conduïa el tractor nou, encara per pagar. El mas Guimbau era prou gran per a donar feina a una mitja dotzena de persones, però a finals dels cinquanta del segle XX la cosa havia començat a anar mal i molts dels jornalers abandonaven el camp per una feina més ben pagada i un pis als afores de les ciutats. L’Abel també en tenia ganes d’anar de gresca i de dones, també, però era l’hereu i havia estat educat «ben dret». El tractor nou...

— Amb el que paguem pel tractor no podem tenir tants treballadors! — es queixava el progenitor.

Tal com li va dir el venedor quan van comprar el «moderno tractor»: «Amb aquest tractor s’estalviarà sous, vostè! Ja ho veurà!»

Els records tornen al present. El Xavier, ara, seu en una còmoda i barroca butaca de la sala d’espera de la notaria Llorens de Girona. Els tons marrons i ocres dominen l’estança. La resta del mobiliari fa que sembli petit palau de principis de segle. Se’l veu tranquil.

Arriba l’Abel. Se saluden de manera mecànica, amb fredor. Apareix una secretària vestida amb un amb conjunt jaqueta de rigorós blau marí i els anuncia:

— El notari està a punt d’arribar. Si són tan amables de passar al seu despatx —els diu mentre gira sobre els seus talons i els mena cap al lloc indicat.

Els germans entren al despatx i seuen en les dues úniques butaques lliures davant de la taula del notari. La secretària surt i tanca la porta. No se sent ni mitja paraula, ni es miren. El silenci es trenca pel monòton tic-tac d’un petit carilló de fusta que hi ha a sobre d’una llibreria que es veu molt luxosa.

Entra el notari i saluda. Els germans tornen la salutació mentre s’aixequen; i ell se’ls mira per sobre de les ulleres de llegir. Encaixen i l’home es dirigeix cap a la seva cadira de direcció. Duu a la mà un sobre de color rosa pàl·lid. Seu i amb parsimònia extreu del sobre el document.

— Abans de començar la lectura, els he d’advertir que el testament és una traducció i transcripció d’un «testamento olográfico» escrit en català que el seu difunt pare ens va lliurar l’any passat. Si s’estimen més que els llegeixi aquest...? — pregunta el notari que és d’origen català i sempre que pot, intenta fer servir la llengua materna. El pare havia estat un agosarat escrivint les seves darreres voluntats en llengua vernacla.

Tant el Xavier com l’Abel fan que sí amb el cap. El notari comença la lectura:

«Abel, ets l’hereu, un hereu com cal i també ets el fill meu més assenyat i estimat. Et deixo el mas i totes les terres de conreu que li pertanyen. Fan bona collita, tot i que la construcció ja saps que necessita arranjar una mica la teulada, modernitzar el galliner i qui sap si algun dia, et cases i necessites comprar un altre tractor. Tot això és ara teu, fill meu. Fes-lo més gran.

I pel que fa a tu, Xavier, que no has fet cap estalvi perquè t’ho has deixat tot en vi, donotes i timbes de joc, que mai no has ajudat el teu germà gran, l’hereu, en tot el que necessitava i, per tant, no has estat mai un bon fill no et vull deixar res de res. Però el senyor notari em diu que segons la llei vigent no puc deixar-te com jo voldria i t’he d’atorgar alguna cosa. Doncs et deixo el que mereixes, les terres del sorral que hi ha a tocar de la platja, a Fanals de Munt ben lluny de les terres fèrtils i productives del Mas Guimbau. A veure si ets capaç de plantar alguna cosa! Que t’aprofitin, fill. I ja faig molt en anomenar-te fill meu.»

I el notari acaba la lectura amb el formulisme legal en castellà: «Dado en Gerona, ante mi, el notario de la ilustre notaría..., el veinte de Octubre de 1959».

— Els queda algun dubte? Necessiten alguna cosa més? — pregunta el fedatari.

Els germans es miren. No hi ha hagut cap sorpresa en la lectura de les últimes voluntats del seu pare. El notari els recorda que caldria actualitzar les escriptures i la titularitat de les assegurances i altres documents del mas, dirigint-se a l’Abel, «quan tingui tot preparat enviaré un avís per firmar-lo tot».

El Xavier ja tenia la mà al pom de la porta quan el notari afegeix:

— M’oblidava de dir-vos, en especial al Xavier, que «Fanals de Munt» es diu ara «Playa de Aro» amb el recent canvi legal d’enguany.

A la porta, els germans es van acomiadar amb la mateixa fredor de la sala d’espera. L’hereu tomba seriós i capcot cap a l’estació d’autobusos, mentre que el Xavier se’l mira amb una rialla mefistofèlica. Treu la clau del seu Seat 1400. Sota el braç du un exemplar del diari La Vanguardia on es pot llegir el titular següent: «GRAN OPORTUNIDAD PARA EL TURISMO EN LA COSTA BRAVA».

Aquest relat surt també publicat al número de desembre de 2024 de la revista La Tortuga AVUI.

© Manel Aljama (novembre 2024)

© Imatge de Fanals de Munt, autor desconegut publicades a L'Avui.