L’EDUARD DESPERTA quan la veu de la sobrecàrrec anuncia que el vol ja fa l’aproximació a l’aeroport de Brisbane i que cal cordar-se el cinturó de seguretat, plegar la tauleta, desconnectar els aparells electrònics i posar dret el respatller del seient. Han passat més de vint-i-quatre hores des que va sortir del Prat i ha fet dues escales amb canvi d’aeronau. No volia pas iniciar el viatge des de Madrid, ni tampoc anar a París o Frankfurt que és el recurs que fan servir molts catalans per no passar per la capital de l’estat.
Un cop posi el peu a terra, haurà de llogar un vehicle per dirigir-se cap a la zona vinícola de Granite Belt, a més de dos-cents quilòmetres de Brisbane. No és la millor zona vinícola d’Austràlia ni de bon tros —és molt difícil d’obtenir bons vins allà—, però es troba lluny dels terratinents i productors del Sud i prop de la costa, amb la humitat precisa, com el Penedès. Va saber combinar amb encert la syrah local amb el cabernet que havia portat del Penedès D’això fa ja més de vint anys, quan un modest celler del Penedès va arribar a un acord amb un productor Australià del mateix volum, era petit i no estava envoltat dels grans depredadors. Podia sobreviure a l’estat de Queensland sense trobar-s’hi enmig de la lluita aferrissada entre els vinicultors de Nova Gal·les del Sud. Els pares que tot just havien traspassat la gestió del negoci, havien quedat molt contents.
Llavors el viatges i les estades a Austràlia es van fer més i més freqüents. I va resultar molt més dur i cansat que fer un tomb pels cellers d’Alella per si necessiten un camió cisterna ple de xarel·lo. Va tenir oportunitat de conèixer més australians que no pas penedesencs. I australianes, també.
L’Eduard feia dos anys que s’havia casat i va ser poc abans de preparar l’esdeveniment que la seva parella va saber que ell tenia una filla de set anys a l’altra banda del món. La futura dona va rebre tota mena de detalls que la mare no havia reclamat mai ni un cèntim i que ell l’única cosa que feia era visitar la petita aprofitant els viatges de negocis. L’Esther s’ho va prendre amb relativa calma. A la tornada del viatge de noces, però ja havia canviat d’opinió i va començar a exigir que es desvinculés del tema. L’Eduard va fer que sí i va dir que «ho intentaria».
En el fons l’Eduard no vol pas desvincular-se de la nena. S’ha acostumat més ell que la petita a les deu visites i escaig que li fa cada any. La nena viu amb la seva mare en un edifici d’apartaments al barri de Spring Hill, una zona residencial de Brisbane. L’home té el costum d’enviar un missatge anunciant la seva arribada i esperar una autorització per pujar-hi a l’apartament. És el que acabava de fer quan ha recollit l’equipatge. Aquesta vegada, però no ha obtingut cap resposta. Ha pensat que la Susan, la mare de la petita, devia estar ocupada. I ell ha enviat el missatge sense comprovar l’hora local.
«La senyoreta Brown ja no viu aquí», és la resposta que rep a la porteria de l’edifici d’apartaments. És un cop molt fort el que ha deixat l’Eduard ben astorat. El recepcionista se’l mira amb cara de no saber que més dir-li. Sent que sona el mòbil, el mira i veu que es tracta de l’Esther. Ha oblidat fer-li la trucada de costum perquè sàpiga que ha arribat bé. No respon i envia el senyal d’ocupat. Surt al carrer. No recorda on ha deixat aparcat el vehicle que ha llogat a l’aeroport. Per sort, passa un taxi. L’agafa i indica al conductor una adreça que se sap de memòria. La de l’empresa on treballa la Susan Brown. El taxista li respon que avui és diumenge i la zona on vol anar és un desert els diumenges. «No trobarà obertes ni les cafeteries!», fa el taxista «i resultarà complicat que trobi un taxi de tornada!», afegeix. L’Eduard desisteix i ordena al conductor que li porti al Westin Brisbane Hotel, la seva oficina quan ve de visita a Austràlia.
Quan l’Eduard tanca la porta torna a sonar el mòbil. L’Esther de nou. Dubta si agafar-lo. Al final, desisteix i l’agafa. El to d’ella és entre preocupat i enfadat. No de res dir-li que «estava ocupat», ella sap que és diumenge en Austràlia. «No he trobat ni la nena ni la seva mare», fa ell abans de penjar. A l’altra banda del telèfon, la reacció és de sorpresa. L’Esther no sap què dir, al final, però, ho deixa caure: «Doncs, tema resolt! Em vas dir que la mare no volia ni diners ni res de tu. Ja no cal que perdis més el temps en viatges inútils. Els vinyars i els cellers i punt. Menys viatges als antípodes!». L’Eduard guarda silenci. Sap que ella no ha estat mai d’acord amb el tema, però ell tampoc no vol pas trencar el vincle. «Em quedo! Em quedo fins que trobi la nena!» respon després d’uns llarguíssims segons d’incertesa. «Com?», fa ella. «Que em quedo aquí a Austràlia fins que trobi la nena» diu l’Eduard i penja el telèfon.
© Manel Aljama desembre de 2024
© Imatge de Zbynek Burival en Unsplash
Aquest relat surt també publicat al número 136 de gener de 2025 de la revista La Tortuga AVUI.
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.