Nosaltres som lleopards i lleons, els qui prendran el nostre lloc seran hienes i xacals. Però els lleopards i ovelles continuarem considerant-nos com la sal de la terra - Príncep de Salina Il Gattopardo (Il Gattopardo, Tomasi di Lampedusa).
LA CINTA VALLDEPERES treballa de minyona a la casa del senyor Valldaura al carrer Fernando de Barcelona. Està a punt de fer els vint-i-set i encara és soltera. Abans no havia estat així. No sempre havia treballat de minyona. No havia sabut mai què era això del treball. La residència del senyor Valldaura té tres plantes. Està decorada amb mobles cars, les finestres sempre estan tancades amb els porticons i quan no ho estan, hi ha unes cortines gruixudes que impedeixen que hi entri la llum. Amb la Cinta hi ha també la Merche, una cuinera que és d’Andalusia, el Pere que fa de manyà, xofer i una mica de tot i el senyor Joaquim que fa de majordom i secretari. Abans hi havia més gent, l’Eulàlia, la dona del senyor Valldaura. L’Eulàlia!
El senyor Valldaura és també propietari de dues fàbriques de filatura a Sant Martí i una torreta d’estiueig a la Garriga i una Masia a Canovelles. És vidu. Va enviudar quan va néixer el seu fill. Hauria estat un hereu, però el destí li va prendre la dona en el part i el fill al cap de pocs dies. De res va servir la dida gallega que van contractar. D’això ja han passat anys. Però el senyor Rossend mai no ha tornat a interessar-se per les dones, no amb la finalitat de tenir un hereu. Passat un temps va refer la seva vida i es va dedicar a viure-la, amb sentit més ampli de la paraula.
La Cinta somia que la seva situació canviï algun dia. Potser el senyor Rossend, es fixi en ella. Però sap que té vint-i-set i al senyor Valldaura no li falten oportunitats amb noies molt més joves que ella. A més, al cercle d’amistats del senyor Valldaura sempre hi ha matrimonis amb una filla de quinze o setze anys a punt de ser embolicada amb dot com a futura matriu del futur hereu dels Valldaura. La Cinta sap que ho té molt malament. Sent que passen els anys...
També, serà difícil, perquè el senyor Rossend Valldaura l’ha fet un favor, en realitat ell va salvar la seva família de ser indigents. La Cinta fa set anys que és minyona a la mansió dels Valldaura i el senyor Pere Valldeperes, la Constança, la seva muller i l’Emili, el germà gran de la Cinta, són masovers al Mas Valldaura. Abans no, no havien estat mai masovers.
La Cinta rep un sou miserable a canvi de sostre, llit i menjar amb un dia lliure a la setmana. Amb els diners que rep no té per comprar robes cridaneres ni tampoc per pentinar-se a la moda. Ella no havia après mai a cosir. No ho necessitava, deia la seva mare. “Et casarem amb un bon partit i tindràs dues dones al teu servei” sentia dir amb freqüència. Eren altres temps. Ella era petita. Tan petita que amb prou feines se’n recorda.
La família Valldeperes tenia un negoci de bacallà al carrer de Comtal. No eren rics, però els beneficis que deixava aquell peix els permetia anar més bé que d’altres menestrals del barri que per exemple eren adobers o comerciants de teixits. El bacallà era car, però deixava marge, es conservava bé, això permetia fer compres a bon preu i després aprofitar les pujades per obtenir encara més beneficis. El senyor Pere en sabia molt bé quines eren les necessitats de la clientela. Per exemple, per Quaresma, bacallà sec cada divendres durant vuit setmanes. Que arribava la primavera o l’estiu, bacallà fresc per fer les millors esqueixades. Que la família anava una mica justa, doncs, bacallà sec remullat de manera que també podien gaudir d’una bona esqueixada.
La Constança, la dona del Pere Valledeperes, no havia pogut tenir més fills. Les males llengües del barri havien arribat a dir que la senyora s’havia assecat per culpa del marit que tant tractava amb el bacallà. El senyor Valldeperes feia les compres, els adobs, pagava els proveïdors i la seva dona era la que donava alegria a la botiga. A pis de dalt tenien els dormitoris. El marge del bacallà donava per uns mobles justos, però no sumptuosos i per una cuinera. I per estalviar. Estalviaven tot el que podien. Estalviava el Pere d’amagat de la Constança, estalviava la senyora Constança d’amagat del senyor Pere. Eren molt gasius. Ells el bacallà, ni tastar-lo! Mongetes i farinetes cada dia. Pagaven la lleteria, la dona que portava els ous de granja, el pa i tot el que necessitaven pel menjar de cada dia, de setmana en setmana i de vegades, cada tres setmanes. La cuinera no cobrava, feia la seva feina a canvi de sostre, llit i poder menjar a la cuina.
Un dia, però, va canviar la sort dels bacallaners. Ell anava molt poc al cafè. Un dia que hi va anar, va parar orella a la conversa que tenien dos joves que duien vestits fets a mida per algun sastre de renom i bevien alguna beguda que ell ja no coneixia. Les modes de França tenien això. Coses rares! Parlaven de diners. Això sí que va interessar el senyor Valldeperes. Parlaven del banc, de la borsa, dels beneficis, d’avui compro a deu i me les venc a trenta i ja he guanyat! També va escoltar, les compro a quinze i les aguanto mentre pugen, quan arriben al sostre, me les venc abans que perdin massa. Aquella nit no va poder dormir. Va somiar que ell seria cada vegada més pobre amb el negoci que envellia cada cop més i la gent deixava de comprar bacallà per comprar accions d’aquells dos joves que parlaven de guanyar diners amb la mirada!
Tots els diners que tenien estalviats els Valldeperes els guardaven a casa. Ells cobraven sempre trinco-trinco i pagaven, sempre que podien, de dues en dues setmanes. No havien pensat mai a fer servir un banc. No es fiaven dels bancs. Pensaven que eren per la gent que tenia fàbriques. Ells eren uns botiguers, benestants perquè estalviaven, però botiguers, al cap i a la fi.
Un matí, sense preguntar la dona, es va presentar en l’oficina central de la Caixa Mercantil i Industrial que estava ben a prop de casa seva al carrer de Comtal. Va obrir un compte només amb la seva signatura i per fer el primer dipòsit havia agafat diners dels estalvis que tenia amagats per diversos llocs de la casa. L’empleat quan va veure la quantitat li va proposar invertir. Va dubtar, però l’empleat com un expert crupier li va saber vendre un bon plec d’accions.
Al final de la negociació, el senyor Valldeperes tenia un compte obert al seu nom i era accionista, segons deien en aquells papers, de Compañía Trasatlántica de Navegación amb seu a Barcelona. L’empleat del banc el va convèncer que aquell negoci tenia molt futur i que les accions de les companyies de navegació mai baixaven, sempre pujaven i mantenia la titularitat, ell cada any, rebria dividends abonats al seu compte, sense fer res!
El primer any les accions van donar benefici, discret però benefici. El segon si fa no fa, va resultar igual, però el tercer, les accions van pujar com l’escuma. Van deixar un bon dividend i el Pere Valldeperes va rebre diverses ofertes de compra. De borsa no entenia ni un borrall, però entre aquells papers que eren difícils d’amagar a l’armari i els diners, sempre s’estimava més els diners. La Constança no ho va saber fins que un dia posant en ordre els armaris que va trobar el paquet d’accions. La Constança era del mateix parer que el Pere, allò eren papers i no pas diners. Seria millor bescanviar-los per diners, per si de cas.
Però el senyor Valldeperes s’hi resistia. Volia fer realitat el conte que el venedor del banc l’havia explicat “les accions de les companyies de navegació mai baixen, sempre pugen” i el “pugen”, “pugen”. Somiava de ser com els amos de les noves fàbriques que obrien com bolets. Vestir armilla i levita i posar-se al cap un barret de copalta.
La Constança li pressionava cada dia:
—L’Emili, el nostre fill que no fa res ni ajuda en el negoci, aviat haurà d’anar a servir a l’exèrcit. I si no vols que ens el matin, haurem de pagar i seran més de cinc mil rals.
I quan l’home no havia tingut temps de pair això, la senyora continuava amb la filla.
—I la nostra Cinta, aviat l’haurem de casar amb un bon partit. I haurem de preparar un bon dot. En què tens el cap, home de Déu?
—I el negoci? Fa temps que no fas res, els proveïdors han baixat la qualitat i perdem clients. Hem de buscar nous proveïdors i fer una reforma de la botiga —hi va afegir, però no va dir res dels quartos que tenia estalviats.
El Pere va decidir aguantar una mica més les accions de la Compañía Trasatlántica de Navegación, esperava que al quart any, tindrien un bon preu per vendre-les tot rebent una bona picossada que els permetria deixar el bacallà i fer una altra cosa.
Mentre el senyor Valldeperes deixava passar el temps en espera de collir fruits sucosos, l’Emili, el fill, havia descobert els amagatalls on guardaven els diners. L’Emili havia fet el mínim, gràcies als afalacs i carícies de la mare. Deixava passar el temps fins que un dia el pare li deixés la botiga. No sabia res, ni de peix ni de bacallà. Havia descobert dues aficions més interessants, el pòquer i les dones fàcils.
I els estalvis guardats amb suor i esforç durant anys van començar a minvar. A poc a poc, primer unes monedes, després un bitllet, més tard un feix. Fins que no va quedar res. L’Emili venia tard i es llevava també tard, quan tothom anava a dinar.
Fins que un dia l’Emili no va venir a casa. La mare tota preocupada no feia més que acusar el marit: “no el dius mai res, mai te l’has emportat a comprar gènere, no sap res del negoci i si et mors demà, què faré jo?”
Relat publicadt a «El ganivet encadenat (els contes)» i «El ganivet encadenat (la novel·la)» a Google Play Books.
© Manel Aljama setembre de 2020
© Imatge: antic borsí o casino del comerç, Enciclopèdia Catalana
0 Comentaris
Per causa dels recents atacs de missatges publicitaris, els comentaris necessiten verificació.