Àngels

Imatge: hartono subagio en Pixabay

 

Tots els nens són com àngels

LA SENYORA ALEXANDARA OSIPOVNA fa molts anys que és veïna de Calella, de Calella de Palafrugell. Va arribar junt amb els primers compatriotes tot just quan la Unió Soviètica es desfeia. Va aprendre català, com els altres nouvinguts i es va integrar en el poble. Bé, potser no del tot. Ella era un xic especial. Des del principi que viu sola i no sembla que tingui gaire simpatia pels nens i ni tampoc gens de ganes d’emparellar-se amb algú dels seus o dels locals. Als safareigs sempre s’ha dit «a veure si agafa un d’aquí, dels nostres!». Malgrat tot, va fer alguna amistat, com la senyora Pla, vídua a qui visita els dimarts a l’hora de berenar. És una vídua que sap preparar el te al gust dels russos. També hi afegeix galetes i un bon gotet de vodka a l’àpat. I com cada dimarts, la Pla li recorda que el seu difunt marit l’ha enganyada molts cops, tants que ha perdut el compte, mentre que la russa aguanta el relat que se sap de memòria. L’amfitriona, després del rosari de lamentacions, acaba amb el «Déu el perdoni!» i canvia de tema. Mai ha acceptat anar ella a la casa de l’Osipovna, «potser en té por de mi», ha pensat sempre l’Osipovna.

Però l’Axendra només viu sola. Els divendres a les tres en punt, rep de forma discreta la visita del seu compatriota el doctor Smirnoff que acostuma a portar-li un ram de flors de temporada. L’home que va obrir una consulta privada al poble, li va demanar el matrimoni uns quants cops, però ella s’hi va negar. Volia ser lliure, però no rebutjava cap caramel·let que pogués endolcir la seva ànima. Ell va acceptar de bon grat, tot i que era un mica més gran que ella i amb prou diners per a ser un «bon partit» en aquell petit poble. Van arribar a un acord satisfactori per a totes dues parts. Ella se sentia lliure tota la setmana i el divendres gaudia dels plaers discrets i compartits. L’Osipovna era qui manava i ordenava com i de quina manera el senyor Smirnoff la podia satisfer i que aconseguissin «la petite morte».

Aquell divendres, l’Alexandra com tenia per costum, s’havia abillat amb la llenceria més suggeridora per sota d’un discret vestit d’estiu que li queia molt bé. El fet de no haver-se casat es notava en el seu físic que contrastava amb la resta de dones del poble de la seva mateixa edat. Volia donar una sorpresa a l’Anton Smirnoff. De sobte, va sentir com un terrabastall dins de casa. Es va espantar. No li semblava cap al·lucinació. Ho havia sentit prou bé. El soroll s’havia produït al passadís. Pensà que podien ser els nens del poble que volien fer alguna bretolada per causa de la seva poca empatia vers la canalla, tot aprofitant que els divendres a la tarda tenien festa a l’escola. «Els donaré una bona lliçó». Decidida, anà cap a la cuina i agafà la paella d’acer inoxidable més gran que tenia a mà. Després, dirigí els passos cap a l’armari del passadís on guarda els estris de la neteja, el lloc més que probable d’aquell estrèpit. Obrí la porta d’un cop.

Va veure en un prestatge una figura com borrosa que recordava d’alguna manera la d’un nen ros. Deixà la paella a terra i es fregà els ulls. Quan va poder observar millor, les formes de la criatura eren molt més definides. Llavors, féu un crit d’espant. La figura, alhora, també va fer un crit i caigué a terra. Es tractava d’un nen d’uns deu o onze anys, amb pantalons curts més vells que bruts i una samarreta de ratlles horitzontals de color blau. Sense dubtar, la senyora Osipovna l’agafà d’un turmell amb la intenció d’arrossegar-lo cap a la porta. S’ho pensà millor i amb força, el va aixecar com qui aixeca un conill que ha d’anar cap a la cuina. El nen intentà escapolir-se, però la mà de l’Alexandra era molt més forta. Amb el sacseig, van caure de les butxaques dels pantalons un tirador, un repertori de peces de plàstic que pretenien ser soldats i indis americans, i una dotzena de bales de vidre. «Que estrany!», pensà l’Osipovna, «els nens d’ara no fan servir aquesta mena de joguines!». El deixà caure al mig del menjador i es posà els braços fent nanses, sense treure l’ull del marrec.

— Què fas tu aquí — li etzibà —, has vingut sol?

El nen féu que sí, sense dir res mentre que clavava els seus ulls blaus en els de la mestressa que també els tenia del mateix color. L’Osipovna va sentir un calfred. Va ser com si es mirés en un mirall. Aquell marrec li semblava molt proper, com si fos un familiar. Va dubtar uns segons, però es va refer:

*** 

SI VOLS SABER COM ACABA EL RELAT, visita la plataforma L'Aixeta i fes-te subscriptor. Per menys de 3 € podràs llegir altres relats exclusius i descarregar un "El Ganivet Encadenat (els contes)" de franc, entre altres avantatge. 

Relat publicadt també a revista La Tortuga AVUI de març de 2025.

© Manel Aljama febrer de 2025
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Imatge: hartono subagio en Pixabay