Sé el que va passar

 

imatge: Photo by Fredrik Öhlander on Unsplash

 

Va ser un cop de mar

L’Ull de bou, la taverna de mariners més antiga del port de Tarragona. Des de fa ja uns quants anys, tan sols es pot veure vells mariners retirats, molts d’ells abans d’hora i pescadors sense feina per causa de les regulacions europees. Fa fred fora i el públic gaudeix dels seus cafès i cigalons ben carregats que duren una eternitat abans que els parroquians se’ls hagin begut.

Un vellard molt decrèpit i amb pinta d’haver viscut sol com un mussol unes quantes dècades remena la cullera del seu beuratge. Aixeca el cap i mira la resta dels presents. Comença a parlar sol.

— Jo no sé què li va passar al Set Mars — fa una pausa per respirar i fer una petita glopada. Continua amb el seu monòleg.

— Ni jo ni ningú. I qui digui el contrari és que té llengua de serp.

— No! Jo no vaig dir que això que encara diuen alguns companys és un invent. Quan ho vaig dir? Tampoc és que la meva paraula sigui santa ni molt menys! Però cal anar a pams! Perquè és molt fàcil emmerdar algú, fer-li mala ombra, i després no hi ha mar que el renti. Ja ets l’ase de tots els cops! Ja sé, ja sé. No sóc pas cap beneit, però tampoc no sóc cap sac de mentides, cony!

L’home respira i fa un altre glop. És el darrer. Aixeca el cap i mira a l’home que serveix darrere del taulell. Sap que el vellard en vol un altre, de cigaló.

— Va ser un cop qui va provocar que el Set Mars s’escorés. Una altra cosa no pot ser, crec jo. L'embat va moure tota la càrrega del peix del celler, d'estribord a babord. Després d’això, ja no hi va haver manera de redreçar-ho. El vaixell no desguassava. Se li van barrotar les comportes del celler, i a sobre, les bombes de treure tampoc treballaven. Una cosa molt estranya, és cert. De sobte, va ser així, res no funcionava al Set Mars. I el vaixell no era pas dolent. I ara! De vegades passa això. El millor vi es torna vinagre. Però la causa va ser un cop de mar. Jo vaig sentir el cop de mar. Ho vaig sentir! Que em caiguin les dents una per una si no dic la veritat.

S’obre la porta i treu el cap un turista que en veure la colla d’homes enganxats a la barra, tira enrere i tanca la porta. Ningú no diu ni mitja paraula.

— Vaig sentir com el fortíssim brum d’un gran tro al mateix temps que la nau patia la sotragada. Encara avui puc sentir el terrabastall que va sacsejar el Set Mars! No va ser cap somni. Us ho juro! I tot això que expliquen els altres companys, això que no hi havia res d'onatge quan ens vam enfonsar, no té cap sentit. Perquè una mica de mar hi hauria, dic jo! Ens trobaven molt a prop de Malta, acabant desembre, on molts vaixells s’han enfonsat en la Mediterrània. No és cap casualitat! Si no era una tempesta, tampoc no era una bassa d’oli. Hi havia molta boira! Ho recordo molt bé, el moment en què vaig pujar al pont, quan va trucar per ràdio la meva dona, vaig estirar el braç per la finestra de derrota i quasi podia engrapar la boira amb les meves mans! No us deixeu enredar per aquests quatre que diuen que el mar era calm.

El cigaló s’ha refredat mentre l’home parlava. El mira i se l’empassa d’un sol cop. Aixeca el braç per demanar-ne un altre.

— No, no vull dir que siguin pas mentiders tampoc. Potser ells van veure una cosa i jo, una altra. No ho sé. Potser se'ls va ficar una impressió al cap. Sí. Crec que això va ser el que els va passar. Que se'ls va ficar una impressió al cap, i no recorden amb claredat el que va passar. No van sentir l’enorme estrèpit del cop de mar... Sí, ja sé que ells són més de deu i jo estic sol, però cap d’ells explica de manera convincent, com el Set Mars va embogir com un dimoni i es va enfonsar. Que sembla una pel·lícula? Però jo dic els fets tal com els vaig viure, no com si fos una vella història de bruixes!

Encara no ha encetat el seu cigaló que engega de nou el relat.

— Ah!, això del foc! Algú es pot prendre seriosament això que diuen del foc? Que tot va començar pel foc? Si us plau, si us plau! Però de quin foc en parlen? Al Set Mars va cremar el que es va cremar. Gairebé res! Uns trossets de paper. Es pot perdre un vaixell per uns trossets de paper? És clar que no. — fa una pausa i respira.

— Admeto que puc ser un desastre, però no va fer safareig com acostumen les dones! No! I encara menys de qui va marxar d’aquest món i ja no hi és amb nosaltres. Sí, admeto que sóc una mica busca-raons i que m’agrada tenir les coses clares. Jo bé que els ho vaig dir. El vaig avisar. Li vaig dir que no fiqués el nas en els meus assumptes. Sí, ja sé que era el patró i que era també una bona persona amb el cor a la mà. Sí, tot això ja ho sé. Li vaig avisar, però ell va insistir. I tant! Em bullia la sang i no l’hi podia permetre!, ni que fos el sant pare!

L’home calla i mira el cigaló abans de beure’ls d’un glop. Aixeca la vista i mirar al bàrman. Aixeca el braç i amb el polze i l’índex de la mà fa la figura d’una pinça. Vol quelcom més fort. Un brandi. Continua amb el seu monòleg.

— Era un bon paio, sí. No ho puc negar! Un bon professional, què dic, un gran professional... — fa un glopet del brandi —, un vell llop de mar, amb «métier», com diuen els gavatxos. Se sabia de memòria tots els ports de la Mediterrània. Ningú no ho dubtava. I generós, també. No ho nego. Va ser qui em va donar un cop de mà... Si no fos per ell, encara estaria aquí explicant velles històries del passat! Contes de sirenes que diuen.

El vell mariner s’acaba el brandi i en demana un altre tan sols mirant als ulls del cambrer.

— Que no se'm malentengui. Però si no ho dic, rebento. Ell no era on havia de ser. Repeteixo. No estava al seu lloc de comandament. Era allà, vigilant-me, amb els ulls clavats al meu clatell. No em deixava de petja! Havien fet el sopar de la nit de Nadal. Per, cert, molt bo, res del fastigós ranxo que et posen en qualsevol paquebot. El banquet era digne d’una nit com aquella. Ben segur que en moltes llars, no tenien tant de menjar i de tanta qualitat. Em sentia afortunat de poder passar aquella nit en el Set Mars. Sí, podia dir per una vegada en la vida, que tenia sort. Perquè al Set Mars no hi havia ni rates ni paneroles com en altres embarcacions on he hagut de dormir amb la boca tancada abans que les cucaratxes hi fessin alguna incursió. Habitació neta i catre net. Què més podia demanar?

El vell llop de mar s’empassa el brandi d’un sol glop. Li ploren els ulls que han envermellit una mica.

— Dotze homes en formaven la tripulació. Bona gent i bon ambient, malgrat tot el que va passar més tard... I què deia jo? Ah! Sí, que el capità no era al seu lloc de comandament, era allà, al peu de l’escala del pont, sense cap intenció de pujar i amb la seva mirada clavada al meu clatell. Això, això he dit!

— Tothom content, menys ell que no em treia l’ull de sobre. No havíem de parar xarxa fins a l’endemà al matí. Tot això venia de la conversa que va escoltar. No era cosa seva. Jo discutia amb la pècora de dona que tenia llavors! Sí — fa una llarga pausa —, una autèntica mala puta..., us ho dic jo! Per què em vaig casar? Si ho hagués sabut! La tia em truca per la ràdio de costa una nit com aquella per dir que havia tingut un accident amb el cotxe nou de trinca. Apa!

— I l’assegurança, què podem fer? Canvi.

— Res. No podem fer res. L’assegurança la tenia per a danys a tercers. Sinistre total. Canvi.

— Tots els nostres estalvis a la merda per culpa teva! Mala dona! Puta! No vull saber res! A prendre pel cul! Tallo!

I aleshores, el patró va ficar el nas en la nostra conversa!

— Però, què dius home? Ha tingut un accident i la tractes així? Em pensava que eres una altra classe d’home! L’has preguntat com es troba?

— Que es foti! Tots els meus estalvis convertits en un munt de ferralla que es vendrà a pes!

— Ja home, ja... Però..., primer estem les persones, dic jo. M’havies dit que estava prenyada, té un accident en una nit com aquesta i no preguntes ni com se sent?

— Una harpia és el que és ella! Se me’n fot si s’ha trencat res! Valdria més! I aquesta nit, aquesta nit és una merda de nit com una altra qualsevol — vaig dir.

— Llavors, ja no em va treure l’ull de sobre. I hi vaig insistir, que em deixés estar. I no, no li vaig pas amenaçar, no. Això és una altra mentida! Jo li vaig dir que si volia sentir afectes, que truqués «ell» a la seva dona. Se li van posar els ulls com taronges.

L’home s’atura de cop. No hi ha altres converses de la barra, tothom al bar para esment al vell llop de mar que continua amb el seu relat.

— La trucada ho va espatllar tot... Ben bé, la tossuderia benintencionada d’aquell patró que volia jugar a ser capellà i pare de la seva tripulació. Sí, bona gent, fins que et toquen els collons! Com deia, havien acabat el sopar de Nadal i alguns discutien quina pel·lícula posarien al vídeo per a matar l’avorriment quan la trucada de la mala puta de la meva dona va interrompre la festa. Quan vaig tornar de la trucada, el patró que m’havia seguit, es va quedar dret, al primer esglaó, mirant-me, fitant les meves mans. Havien fet un pessebre d’aquests de figuretes de plàstic col·locades dins d’una capsa de cartó, i per matar l’avorriment, vaig agafar uns diaris vells i vaig fer unes tiretes de paper, com si fossin la palla. Les vaig posar a sota del nen Jesús i les vaig encendre amb la punta de la cigarreta. Quin goig!

L’home mira el got buit, aixeca el cap i s’adona que tothom l’escolta. Continua amb el relat.

— Aquelles palles van ser l’única cosa que va cremar al Set Mars. I el cabró del capità se’m va abraonar, com un bou. Si no l'aparten, em mata, m'ofega amb aquelles enormes mans que devien ser com potes d’elefant. I tot per res. Que quan va ser el cop de mar? I jo què sé! No sé de quin cop em parlen. Jo no vaig sentir cap cop de mar ni res semblant. No entenc com es va enfonsar el Set Mars.

*** 

Relat publicadt també a revista La Tortuga AVUI d'abril de 2025.

© Manel Aljama març de 2025
Escriptor, Editor, Podcaster, Creador de Continguts i Formador de Tecnologies

© Imatge: Photo by Fredrik Öhlander on Unsplash